Hi ha pobles que tenen un plat que els identifica i d’altres que han aconseguit convertir el seu gentilici en una recepta. És el cas del Masnou, al Maresme, on les masnovines han adoptat el nom dels seus ciutadans per brindar un mos dolç a totes les boques. Aquest pastisset, que combina la suavitat del pa de pessic amb la dolçor de la crema catalana i un subtil toc de licor, s’ha convertit en una de les insígnies gastronòmiques de la vila. Però la seva història va més enllà del municipi i l’agermana amb Gelida, que comparteix unes postres semblants, els gelidencs.
A primera vista, la masnovina recorda un tall de braç de gitano. S’elabora amb una base de pa de pessic que s’enrotlla amb crema catalana i es banya amb licor de conyac. Per coronar-la, s’hi afegeix una capa de crema cremada i un toc final de gelatina de poma que li aporta brillantor. El resultat és una peça de pastisseria delicada, de textura esponjosa i gust intens, ideal per posar el punt final d’un àpat.
Tot i que algunes referències situen la seva elaboració a partir de mitjan anys seixanta, la memòria dels obradors masnovins es remunta força més enrere. “Pel que jo sé, és una pasta que es fa des de fa cent anys i que va començar a elaborar-se aquí amb crema catalana, que era una de les coses més festives que hi havia en aquell moment”, explica Marga Serra, vinculada a la pastisseria local.
Aquesta antiguitat també la reivindica Josep Danés Matalí, de la pastisseria Matalí, un dels establiments que han mantingut viva la recepta. Segons explica, les masnovines ja s’elaboraven a l’obrador familiar durant la dècada dels vint del segle passat. La seva història està relacionada amb Joan Pagès, un pastisser que havia treballat a la pastisseria El Cisne, situada al carrer Ferran de Barcelona, i que hauria traslladat aquella manera de fer al Masnou. Amb el pas dels anys, la recepta es va incorporar a la tradició de la família Matalí fins a convertir-se en un producte característic del poble.
Ara bé, les masnovines no estan soles en aquest univers de crema i pa de pessic. “Aquest pastisset té cosins en altres llocs”, assenyala Danés, que identifica similituds amb els gelidencs, pastissos tradicionals de Gelida, i amb altres elaboracions de la Garriga. Un parentiu que permet resseguir els camins de la pastisseria catalana i entendre com una mateixa recepta viatja d’un obrador a un altre fins a adquirir una identitat pròpia.
L’historiador masnoví Joan Muray, que ha dedicat bona part de la seva trajectòria a recuperar la memòria local, també apunta a aquest origen compartit. Segons comenta, a Vadegust, la presència de Joan Pagès al Masnou durant els anys vint està documentada en l’arxiu històric i permet vincular l’elaboració de les masnovines amb la tradició de la pastissera barcelonina. Muray recorda que tant els gelidencs com la garriguenca presenten característiques semblants, tot i que resulta difícil determinar quina va aparèixer primer.
Així, entre el Masnou i Gelida hi ha molt més que quilòmetres de distància: hi ha una història compartida de pastissers, receptes i coneixements que han passat de generació en generació. Les masnovines en són una bona mostra. Un dolç que ha fet del gentilici un símbol gastronòmic i que demostra que, de vegades, la millor manera de conèixer un poble és començar per les seves postres.
