‘Per l’abril, maduixes mil’, fa la parèmia. Però també n’hi ha al maig. Aquests fruits delicats i vermells ja van ser cantats per alguns poetes de l’antiga Roma, on, en arribar la primavera, eren molt estimats. I a casa nostra, més modernament, Josep Carner els va dedicar la poesia ‘Com les maduixes’, publicada el 1906 dins Els fruits saborosos:
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
Però la realitat actual és molt diferent: els fruits que ens venen ara ja no són el que eren fa només uns anys, com d’altra banda ha passat amb quasi tot. Els fraulots que podem trobar avui al mercat no tenen res a veure amb les fruites menudes que jo agafava de petit a la mata, i encara menys s’assemblen a les de bosc, de difícil comercialització perquè quan arriben a les parades ja s’han pansit i han perdut tota la seva gràcia. Les unes i les altres eren abans tan gustoses i perfumades que, per regla general, ens les menjàvem tal com les collíem, i els afegiments els deixàvem per a dies de molta festa, però ara s’han de menjar obligatòriament amb nata, una moda vinguda del nord que té la virtut de fer-les comestibles, perquè soles són completament insípides. Per als qui volien una mica més de varietat el costum era de trossejar-les i d’afegir-hi llet, vi dolç o suc de taronja, com podem veure en la poesia ‘La maduixa catalana’, publicada el 3 de juliol del 1903 en el setmanari L’Esquella de la Torratxa:
La maduixa catalana
es tan viva de color,
que es alhora rubí y grana
per sa encesa vermellor.
Si es grabada de verola
guarda en cambi lo gust fí
y si encisa quan va sola,
es arrop ab llet ó ví.
Ab la rica Malvasía
ella es reyna del menjar.
¡Ni la mel que l’Himet cría
s’hi podría comparar!
Quan ab llet està amanida
la maduixa no té preu
y lluheix així vestida
com la sanch sobre la neu.
De brasset ab la taronja
es mellor que l’hydromel
y en la boca, suau, s’esponja
refrescada dintre’l gel.
Tan humil com encisera
nada al bosch ó be en jardíns
es la rica maduixera
mes buscada que’ls rubíns.
Quan sos grans ella desgrana
fa un rosari de color
que es alhora rubí y grana
per sa encesa vermellor!
I els qui les volien més dolces, simplement les ensucraven, que és com se les va menjar el baró de Maldà el 29 d’abril del 1794, segons escrigué en el Calaix de sastre:
Después ha seguit lo plat de faves tendres, ab un poc de botifarra i cansalada; son poquet de platillo ab pèsols, i, per extraordinari, maduixes per postres i ab tota la candidès del sucre era casi un delicat almívar i com més sucre, millor era lo gust de les maduixes; i un traguet de vi a l’últim.
Les de Vic devien ser estimades i les esmenta el 25 de maig del 1811, en la mateixa obra; el costum, que ha arribat als nostres dies, era de menjar-se-les ensucrades:
En lo berenar de la tarda, a més de la llet i ous i xocolate quins i quines n’han volgut pendre ab suca de secalls, s’ha anyadit una plata de maduixes duta de Vic, ensucrant-les bé, sent est lo millor refresc a la sang en la primavera, començant-se a sentir la calor, com ja en est dia. Algunes d’estes plates de maduixes ab sucre ne pendríem de bona gana tot sovint, de Vic, en esmorzars, dinars i berenars.
A uns altres, les fraules amb sucre els agraden amb un polsim de canyella, i així és com les trobem en el Col·loqui a la justa que feren en Sent Francés a les festes de Sent Bonaventura, de l’escriptor i cavaller valencià Pere Jacint Morlà (?-1656); un dels personatges fa així:
Plats hi hagué tan ostentosos
que de veure’ls hi hagué frare
que donara lo caputxo
per poder llançar les sarpes;
hi hagué delfins i balenes,
ab sucre i canella fraules,
arnadí, llampugues, pàmpols,
el peix nicolau i orades.
D’hort o de bosc, abans hi havia costum de vendre-les pel carrer, segons que podem llegir en el sonet de Vicent M. Carceller ‘La fresera’, molt coent, que va ser publicat el 16 de maig del 1914 en la secció ‘Tipos populars’ del setmanari La Traca:
Així que ve del añ la Primavera
y de verdenca alfombra s’engalana
la suchestiva vega valensiana
de totes les del mon, hui la primera.
Així que’l gafarró y la cagarnera
fabriquen son niuet de ór y grana
y en punta de matí canten diana
se veu per los carrers a la fresera.
Sól ser llauradoreta, y arriscá;
téndra, com los capolls del mes d’Abril;
ulls negres d’agarena, y pell tostá.
D’airós tipet, acaminar chentil
y hortolaneta pura y ben plantá
que conta en sa careta grasies mil.
Per part catalana en tenim una de satírica que amb el títol de ‘La maduxaire’ aparegué en el setmanari Papitu del 18 de març de 1919:
Quan ja somriu la primavera
cada matí baixo a ciutat
amb els cistells plens de maduixes
i les balances sota el braç.
La flor del bosc és lo que porto,
de tot Moncada lo mellor;
mireu que maca, que vermella
i que sencera la tinc jo.
La gent bromista i malpensada
diu que fem trampa quan pesem,
jo no he fet mai semblants tramoies,
ja hi podeu tots pujar de peus.
Car les balances que jo porto
com es pot veure van molt bé,
i facin el favor de dir-me
si a tots vostès no els faig el pes.
Amb els cistells aquest migdía
jo atravessava el Pla del Os,
quan un camàlic propassant-se
m’ha pessigat, el molt talòs.
Jo li volia dâ una bufa,
per demostrar-li que ha faltat,
prô com que vaig tan carregada
no li he pogut pas demostrar.
Ahî un senyô anava seguint-me
pel carrer Ample i em va dir
que era l’olor de les maduixes,
l’únic motiu de que em seguís.
I al sê a la Rambla s’acostava
ja tant amb mi aquell carrincló
que jo vaig dir-li: —Apa, enretiris,
no veu que apreta la calô?
M’ha dit un noi que deu fer versos
perque els cabells porta molt llargs:
—D’aquesta fruita regalada
gaudir voldría sens descans.
I jo he respost: —Ep, mestre, alto!
de regalada no en té res,
doncs les maduixes que jo porto
no les regalo, que les venc.
Si una senyora escarrancida
que per barret porta un tortell
em regateja massa estona
li dic, tancant l’establiment:
—No sé què hi veu, mitja senyora!
A trenta i cinc i fes bon pes!
I si li sembla a domicili
en carretel·la les duré!
Aquest matí al carrer del Carme
un taberner que es diu Bernat,
per una lliura de maduixes
tots els cistells m’ha remenat.
Fins que li he dit, enfurismada:
—Arriba, arriba, prou grapeig,
que si em toqueu tant la maduixa
em deixareu feta un safreig!
En Costums i creences, Joan Amades parla d’aquestes venedores:
La maduixaire. Rarament en va una de sola. Porten les maduixes en uns cistells cilíndrics lleugerament cònics, molt alts i estrets. Els porten lligats a la cintura i un o dos més a les mans. Venen les maduixes a pes i, segons la veu popular, el fan tan escàs com poden. Les posen en paperines de paper gruixidíssim que pesa tant com les maduixes. Tenen fama de ser molt eixerides.
Les protagonistes del quadre de costums Qui… compra maduixes?, del barceloní Emili Vilanova (1840-1905) són un parell de maduixaires, que no paren de barallar-se amb tot el veïnat; en transcriurem una part:
—Què em dóna ara?
—No n’ha demanat una lliura?, doncs aquí la té. Faci-les visurar per qui vulgui.
—No hi estic, per mi no hi ha el pes.
—Ei, ei, no remeni les maduixes; que es pensa que és xanguet? Se’n fa catorze quartos, ara ja les té al plat.
—Torni-les al cistell, no fan per mi.
—Nosaltres no quitem res a ningú. Faci’n una truita, que estalviarà el sucre. Bé, sí que les feríem netes, les ganàncies! Un cop pesada la maduixa ja no hi torna, al cistell; encara que s’hi posés l’Audiència.
—Si sempre una lliura m’arriba al fistonet del plat…
—D’a on surt ara amb lo fistonet! Les hi deuen pesar malament, senyora; l’enganyen, que n’hi donen de més.
I les pageses anaven a vendre-les al mercat, com podem veure en una cançoneta que copie del llibre de Joan Moreira Del folklore tortosí (1934):
Una jove pageiseta
anava per un barranc,
portava una panereta
tapadeta en lo bancal.
—Li pregunto si son móres
aixó que porta tapat:
—No sinyó, que son maduixes
per anâ a vendre al mercat.
Però els qui teníem la sort de tenir un hort ens les menjàvem acabades de collir, a peu de mata, que és com més bones estaven. Hi ha una corranda del Baix Cinca que fa així:
Marieta, si vols vindre
a l’hort a collir maduixes,
mentre tu les colliràs
jo te tocaré les cuixes.
