Hi ha dolços que aconsegueixen convertir-se en un símbol d’identitat i d’altres que, malgrat néixer amb aquesta vocació, acaben diluint-se entre els records d’una ciutat. És el cas de les laietanes, unes galetes d’ametlla i avellana que fa una vintena d’anys van néixer amb l’ambició de crear un dolç típic i un record de Mataró. Cruixents, lleugeres i amb un gust que recorda els tradicionals carquinyolis, aquestes petites delícies van voler explicar la història d’una ciutat a través del paladar. Però el temps i la manca de promoció les ha fet desaparèixer dels aparadors.
La seva història es remunta a un concurs impulsat amb la voluntat de trobar unes postres que identifiquessin Mataró i que els visitants es poguessin endur com a record gastronòmic. “Hi vam participar quatre pastissers de Mataró i va guanyar la nostra proposta”, recorda Rosa Maria Uño, de la pastisseria Uño, a Vadegust,l’establiment que va idear la recepta guanyadora.
La proposta era senzilla, però tenia personalitat pròpia: una mena de carquinyoli més bufat, elaborat amb ametlla i avellana. Aquesta combinació donava com a resultat una galeta lleugera i cruixent, a mig camí entre els carquinyolis i els bufats, dos clàssics de la sobretaula catalana.
Però el projecte anava més enllà de la recepta. Calia que el dolç també expliqués d’on venia. Per això es va crear un embolcall especial, dissenyat per Xavier Martín, que incorporava la imatge de Laia l’Arquera, un dels símbols més reconeixibles de Mataró. L’escultura monumental, situada a la Porta Laietana, ret homenatge als antics laietans, el poble iber que va habitar aquest territori abans de l’arribada dels romans. L’escultura nostrada de la ciutat, que apunta amb l’arc cap a la muntanya de Burriac, es va convertir així en la protagonista d’una capsa que guardava un bocí de la història local.
D’aquesta manera, les laietanes van unir patrimoni, identitat i gastronomia en un mateix producte. Tanmateix, el projecte no ha aconseguir consolidar-se. Amb els anys, les pastisseries que les elaboraven van anar abandonant-ne la producció fins que la pastisseria Uño va quedar com l’última a mantenir viva la recepta: “És una pena, perquè es va anar apagant tot. Caldria tornar a fer la capsa, posar-nos d’acord entre diversos pastissers i donar-hi més promoció”, lamenta Uño.
La pastissera explica, a aquesta revista, que fa més d’un parell d’anys que van deixar d’elaborar-les, en part per la feina que comportaven i perquè ja no disposaven de l’embolcall especial. Malgrat tot, les laietanes no han desaparegut del tot de la memòria dels mataronins. “Encara me les demanen”, clou Uño, que no tanca la porta a recuperar-les si es torna a impulsar una iniciativa conjunta.
