En el Papitu del 4 d’octubre de 1933 van publicar els ‘Goigs de Sant Medí’:
el gloriós Sant Medí;
tot just la llavor llençava,
la fava ja era en camí.
Fava tendra i venerada
del miracle d’aquell sant,
que entre precs i lletanies
la fava anava plantant.
Oh, Sant Medí de la fava!
Lliura’ns de prendre…
de prendre mal.
Ara vénen enfavades
a l’ermita a berenar
les noies enjogassades
i el jovent a disfrutar;
pugen amb grans carretel·les,
llencen flors i caramels…
Passa pel cel una fava
tota voltada d’estels.
Oh, Sant Medí de la fava!
Lliura’ns de prendre…
de prendre mal.
Jovent que vas a l’ermita
rient feliç i cantant,
no oblidis i serva escrita
la llegenda d’aquell sant.
Recorda bé que la fava
del gloriós Sant Medí
si es planta treu la florida
que no hi ha temps de dormir.
Oh, Sant Medí de la fava!
Lliura’ns de prendre…
de prendre mal.
Arriba la romeria,
compren faves al portal;
són favetes beneïdes
amb un llacet al capçal.
Jo guardo aquella relíquia
d’un jorn que hi vàrem anar.
Fes, oh sant!, que no es panseixi…
que sempre es pugui plantar.
Oh, Sant Medí de la fava!
Lliura’ns de prendre…
de prendre mal.
En el número del 8 d’agost de 1934 aparegué una endevinalla:
És tan famós per la fava
que sempre anava plantant,
que molts celebren gran festa
en la data del seu sant.
I en el del 18 de març del 1936 van publicar un ‘Elogi de la fava de Sant Medí’:
Oh, sant que plantàveu faves
dia i nit, sol i trempat,
i que sempre treballàveu
de bona fe i de bon grat.
Sant Medí de la favada,
que us vàreu torrar la pell
prenent el sol, prenent l’aire
i abaixant sempre el clatell.
Sant Camperol de la fava,
patró del pagès trempat
que de la fava estofada,
sap fer-ne el seu millor plat.
Sant que amb la pala i l’aixada
el camp anàveu cavant
i en cada escletxa que vèieu
la fava anàveu ficant.
Santet d’aquella ermiteta
del Tibidabo joliu
que té una dolça fonteta
i molt bon sol a l’estiu.
Vós que saba catalana
sabeu que portava el plat
i que la fava ofegada
és una divinitat.
Vós que éreu hom d’empenta
i que sempre anàveu fent,
perquè les faves amb menta
són un gustós aliment.
Vós que uns passàveu les hores
pencant avui i demà,
i que fins vàreu morir-vos,
ai!, amb la fava a la mà.
Penseu que totes les colles
que us veneren com a sant
la fava tenen per lema
i us beneeixen cantant.
Bé. Doncs això és el que hi ha. L’analogia entre sexe i llegum és l’únic punt associatiu que veig en aquest assumpte, i el que diu Joan Amades en Costums i creences sobre unes determinades pedres sembla anar en la mateixa direcció:
Hi ha unes pedres en forma de fava, molt llises i vermelloses, anomenades pedres favals, damunt les quals les nostres àvies deien que era molt perillós d’orinar-se, puix que hi havia el risc de quedar en estat gràvid; sempre que calia satisfer la referida necessitat en despoblat calia tenir en compte aquest perill.
Malgrat tot això, però, la veritat és que no crec que aquesta semblança tota sola pugui explicar tanta prevenció com sembla que hi ha hagut en altres èpoques per part d’alguns estaments. Potser Vázquez Montalbán, Pitàgores, Llull i tots els doctors de l’Església tenen raó i el que passa és que els escèptics encara no les hem menjades en el lloc i el moment apropiats!
Faves ofegades (Catalunya)
Ingredients (4 racions): 800 g de faves tendres desgranades (3 kg amb tavella, si fa no fa), 150 g de cansalada viada, 1 botifarra negra, 2 cebes tendres, 3 o 4 alls tendres, vi blanc, llorer, 4 branquillons d’herba-sana tendra, pebre, oli d’oliva i sal.
Preparació: abans de tot esbocinarem la cansalada i, a continuació, pelarem i trinxarem les cebes i els alls. Seguidament farem la botifarra a rodanxes gruixudes. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una olla de fang de boca ampla i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem la cansalada, la ceba, els alls i la botifarra i ho sofregirem. Ho remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en estar tot sofregit, hi afegirem les faves, mig got de vi, l’herba-sana, un parell de fulles de llorer i una mica d’aigua (molt poca, mig got; si les faves són molt tendres ens la podem estalviar) i apujarem el foc. Ho salpebrarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. De tant en tant agafarem l’olla per les anses i la sacsejarem. Al cap d’uns vint minuts, quan les faves seran cuites (segons la qualitat el procés pot ser més llarg o més curt; si són dures, no hi ha res a fer). Ha de coure tapat (hi ha qui ho tapa amb un plat amb aigua, de la qual va afegint al guisat, si cal). I ha de quedar gairebé sense suc, amb les faves toves però senceres.
Variants: hi podem afegir un grapat de pésols, una tomaca picolada, unes fulles d’api, un parell de carxofes (trossejades), un tros de pany de costella, uns talls de botifarra blanca, unes rodanxes de ‘bisbe’, uns daus de pernil, una culleradeta rasa de pebre roig, uns branquillons de julivert, un cul de got de vi ranci (o moscatell), una copeta d’aiguardent, un canonet de canyella o un pessic de sucre. L’oli pot ser sagí (o meitat i meitat). Podem canviar l’aigua per brou de carn, i la cansalada viada per una altra de blanca. Hi ha qui hi posa l’herba-sana esfullada, mentre que uns altres la canvien per farigola, romaní, marduix, orenga o alfàbega. Si no volem que se’ns desfaça la botifarra, la podem posar cap al final. Per tal d’evitar l’evaporació podem posar un paper d’estrassa entre l’olla i el plat o la tapadora. Hi ha qui, en el darrer moment, hi afegeix un parell de rovells d’ou batuts, però és un costum bastant rar. Al Baix Empordà hi ha qui canvia la botifarra por paltruc. Per la Garrotxa canvien la botifarra per uns talls de piumoc o sac d’ossos. Al Vallès Oriental hi ha qui hi afegeix una salsitxa per cap o un raig de licor d’anís. A la Llitera hi ha qui canvia els alls tendres per uns altres de secs. Al Baix Cinca hi afegeixen un parell de llonganisses i una copeta de licor d’anís. Al Baix Ebre hi posen un tros d’orella de porc salada (prèviament dessalada) i s’estalvien la botifarra; també hi ha qui hi afegeix un tros de xoriço, un parell de carxofes, una tenca xapada o una culleradeta de pebre roig. Al Montsià hi ha qui hi afegeix un xoricet o un parell de patates (a cantells). Al delta de l’Ebre hi ha qui canvia la botifarra per baldana d’arròs.
Faves ofegades (Illes)
Ingredients (4 racions): 800 g de faves tendres desgranades (3 kg amb tavella, si fa no fa), 100 g de cansalada, 2 cebes tendres, 100 g de sobrassada, 1 botifarra (negra), alls, llorer, marduix, oli d’oliva i sal.
Preparació: primer de tot esbocinarem la cansalada i, en acabant, pelarem i trinxarem les cebes i tres o quatre alls. Seguidament farem la botifarra a rodanxes gruixudes. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una olla de fang i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem la cansalada, la ceba i els alls i ho sofregirem. Ho remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en estar tot sofregit, hi afegirem les faves, la sobrassada, la botifarra, un parell de fulles de llorer, un branquilló de marduix i mig got o un got d’aigua i apujarem el foc. Ho salarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Cobrirem l’olla amb un plat, posarem un poc d’aigua en el plat i ho deixarem coure per espai d’uns vint minuts, tot sacsejant l’olla de tant en tant. Si cal, hi afegirem un poc d’aigua, de la del plat. En estar cuites les traurem i les escudellarem.
Variants: hi podem afegir una llesca de pernil (trinxat), uns talls de camallot, un grapat de pésols, unes fulles de lletuga, mig got de vi blanc, un polsim de pebre o uns branquillons de julivert o d’herbes aromàtiques: menta, farigola, fenoll de marge. Podem canviar la botifarra per botifarrons, i l’oli per sagí. Els alls poden ser dels tendres. Hi ha qui ho fa amb faves granades, sense la segona pell, només amb els bessons, mentre que uns altres ho fan amb les tavelles, que han de ser molt tendres (el que a Catalunya anomenen xiulets). A Menorca hi ha qui hi afegeix unes patates trossejades. A Menorca i Eivissa hi ha qui hi posa una tomaca picolada, un pimentó verd o uns daus de papada de porc. A Eivissa hi ha qui hi afegeix una culleradeta de pebre roig o un grapadet de panses i pinyons.
Faves al tombet
Ingredients (4 racions): 800 g de faves tendres desgranades (3 kg amb tavella, si fa no fa), una dotzena d’alls tendres, 100 g de cansalada, 2 cebes tendres, 1 botifarra negra, 3 branquillons d’herba-sana, oli d’oliva i sal.
Preparació: primer de tot esbocinarem la cansalada i, a continuació, pelarem i trinxarem les cebes i els alls. Seguidament farem la botifarra a rodanxes gruixudes. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una olla de fang i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem la cansalada, la ceba i els alls i ho sofregirem. Ho remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en estar tot sofregit, hi afegirem les faves, la botifarra, l’herba-sana i mig got o un got d’aigua i apujarem el foc. Ho salarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau, amb l’olla tapada (hi ha qui la tapa amb un plat amb aigua, de la qual va afegint adesiara al guisat, si cal). De tant en tant l’agafarem per les anses i hi farem uns tombs. Al cap d’uns vint minuts, quan les faves seran cuites (segons la qualitat el procés pot ser més llarg o més curt) ho traurem i ho escudellarem. Ha de quedar gairebé sense suc, amb les faves toves però senceres.
Variants: hi podem afegir un tros de magre de porc (xulles o costelles), un parell de blanquets, un altre de llonganisses, uns talls de llonganissa seca, una tomaca picolada, una copeta d’aiguardent, uns branquillons de julivert (o de fenoll de marge) o una culleradeta de pebre roig. La botifarra negra es pot canviar per un parell de botifarres d’arròs o de ceba. També hi ha qui ho fa sense embotits. Podem posar l’herba-sana esfullada.
Les ‘faves sacsades’ es preparen de la mateixa manera però sovint no porten botifarra (fins i tot hi ha qui les fa sense cansalada). A l’Horta hi ha qui les fa amb llonganisses i botifarres de ceba. Per algun lloc de la Marina hi posen uns talls de xoriço o, cap al final, un ou caigut per cap. A vegades hi ha qui en fa entrepans, que són molt apreciats, com podem veure en el sainet Del Micalet al Tibidabo, obra de Francesc Barchino estrenada el 1930, on hi ha aquesta conversa entre novençans:
Quiquet ¡Ay Chimeta, y qué ganes tenía de qu’el ritor mos
posara la cabesá!
Chimeta ¡Je… Je…! ¿De veres que teníes ganes?
Quiquet Més que de mencharme un rollo en fabes! ¡Estás molt
guapota!
Chimeta ¡Je… Je…! ¿De veres?
Quiquet ¡Estás més guapa que la meua bacona!
També els trobem al cançoner popular:
A la meua Floresinda
li diguí de què té ganes,
i molt sèria em contestà:
—De menjar-me un rotllo en faves.
Tenim una versió amb llonganisses amb la qual, a l’Horta i comarques veïnes, també hi ha costum de fer entrepans. Constantí Llombart, en el Melonar de Valensia (1887) va dedicar una dècima a un músic anomenat Pasqual Faubel, que pel que sembla hi devia ser aficionat:
Compositor musical
Y profesor distinguit,
Sempre Faubel s’ha lluit
Tocant en lo Prinsipal;
Son carácter espesial
Fá que diguen per ahí,
Que son d’este pixaví
Las ocupaciones graves,
Frechir llonganisa en fabes
Y tocar el violí.
A vegades es prepara amb botifarres de ceba i llonganisses (aquestes darreres, a la Marina Baixa poden ser de les roges), però això ja és més rar, o amb costella i botifarres d’arròs, que és més rar encara (en fan a la Ribera Baixa). Una altra variant es prepara amb llomello, per a menjar tal qual o, com en els altres casos, per a fer entrepans, que per alguns llocs són obligats per Pasqua. Les trobem en el conte de Joan Mateu Pascual ‘Novios de pascua’, publicat en el setmanari El Cuento del Dumenche del 10 d’octubre de 1915:
La vesprá anaba caent. En el marche dels camps, baix dels abres, anaba sentantse la chent a verenar. Trauríen de les sistelles la mona, el sabrós llomello frechit en fabes; llonganisa seca y arrugaeta y els ous bullits pintarrechats de coloríns, qu’esclafaben en lo front del que teníen més próxim, y els cops de dolsa y téndra lletuga, dels qu’arrancaben fulla a fulla, pasant éstes per un montonet de sal aváns de portarles a la boca.
Teodor Llorente i Falcó esmenta aquesta versió en Memorias de un setentón:
Aquest pa moré, el propi de les classes populars, era moltes vegades, en determinades ocasions, especialment en la temporada d’estiu en els pobles de la regió, preferit al blanc per les classes burgeses. ¡Qui d’entre els que tenim més anys que voldríem no s’ha menjat una pataqueta amb llomello i faves!
També disposa d’una cançoneta popular:
Els nabets de La Iesa
són molt gustosos,
però no veig que en mengen
ni gats ni gossos.
¡No me’ls alabes,
i en comptes de naps
dona’m llomello amb faves!
Les ‘faves solsides’ de la Safor es preparen amb costelles de porc, llonganisses (o xoriços), ceba, herba-sana i pebre roig; també hi ha qui hi afegeix tres o quatres carxofes, un manat d’alls tendres o un parell de fulles de llorer. A mitjan coure s’hi deixen caure un parell d’ous al damunt (és una reminiscència de l’antiga cuina romana: en el receptari d’Apici —segle i— ja apareixen unes quantes receptes de faves i pésols amb rovells d’ou). Ho podem fer amb brou de verdures en comptes d’aigua. En Abelles y abellerols (1878), també de Constantí Llombart, trobem un epigrama on s’esmenta aquesta variant, coneguda actualment a la Safor i la Marina, però que abans devia estar més estesa; està redactat amb un evident doble sentit:
Digué Cualo el de Mislata,
Parlant de menchars á Inés:
—“Lo que mes m’agrá á mí es
Un sofrechit en tomata.”
Y ella, qu’es d’allá de Tóus,
Li contestá al atrevit:
—“Si que m’agrá el sofrechit,
Pero de fabes en óus.”
També la trobem en el sainet de Rafel Maria Liern De femater a lacayo (estrenat el 1858), on un dels personatges dona compte de les viandes que hi ha per a dinar:
Dos pollastres en salseta,
hóus en fabes, panaetes,
un ansisamet en seba,
salchicha, fraures, pa blanc,
y después…
Finalment direm que les habas fritas de l’Alt Palància es preparen amb cansalada, botifarres de ceba i llonganisses.
Ragost de favas (Guisat de faves)
Ingredients (4 racions): 800 g de faves tendres desgranades (3 kg amb tavella, si fa no fa), 200 g de cansalada (o pernil), 2 cebes tendres, alls, julivert, farigola, oli d’oliva (o sagí) i sal.
Preparació: primer de tot esbocinarem la cansalada i, en acabant, pelarem les cebes i les farem a rodanxes. Seguidament pelarem i trinxarem tres o quatre alls i, a continuació, trinxarem uns branquillons de julivert. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una olla de fang i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem la cansalada, la ceba, els alls i el julivert i ho sofregirem. Ho remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en estar tot sofregit, hi afegirem les faves, un branquilló de farigola i mig got d’aigua (o una mica més) i apujarem el foc. Ho salarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. De tant en tant agafarem l’olla per les anses i la sacsejarem. Al cap d’uns vint minuts, quan les faves seran cuites (segons la qualitat, el procés pot ser més llarg o més curt), ho traurem del foc i ho escudellarem.
Variants: hi podem afegir un pessic de sucre, un parell de pastanagues (trossejades), unes fulles d’encisam (trinxades), un parell de carxofes (fetes a quarts), un polsim de pebre o uns branquillons d’herbes aromàtiques: pebrella, llorer, menta, sajolida, marduix. El sofregit pot dur una cullerada rasa de farina. L’aigua pot ser brou de carn. Per alguns llocs ho fan amb faves granades, sense la segona pell, només amb els bessons. Al Bordelés hi ha qui hi fa servir cansalada fumada; a La Grava hi ha qui ho fa meitat oli i meitat mantega. Per alguna zona del Llenguadoc hi afegeixen una llesca de pernil o un tros de costella (de vedella). A l’Albigés hi ha qui hi afegeix un grapat de llardons o uns talls de llonganissa seca; uns altres, a taula, les amaneixen amb unes gotes de vinagre.
La favonada del Llenguadoc i l’Albigés es prepara de la mateixa manera, però, quan les faves són cuites, hi ha qui hi afegeix tres o quatre rovells d’ou batuts amb una culleradeta de vinagre, i tot seguit ho remena i ho trau del foc. També hi ha costum d’afegir-hi un polsim de pebre o un parell de fulles de llorer. Hi ha qui ho fa amb greix d’oca. Al Tolosà hi ha qui hi barreja pernil i cansalada. Al Galhaqués (Albigés) hi ha qui hi afegeix uns talls de llonganissa seca.
Altres denominacions
Entrepà de faves: rua de faves (Alcalatén, Plana), cantell amb faves (Plana, Camp de Morvedre, Horta), rotllo amb faves (comarques centrals del País Valencià, pataqueta amb faves (Horta). ‘Entrepà de faves’ és una denominació que es fa servir arreu de la seua àrea de localització.
Entrepà de llomello amb faves: rua de llomello amb faves (Alcalatén, Plana), cantell de llomello ‘en’ faves (Plana, Camp de Morvedre, Horta), rotllo de llomello amb faves (comarques centrals del País Valencià), pataqueta de llomello amb faves (Horta). ‘Entrepà de llomello amb faves és una denominació que es fa servir arreu de la seua àrea de localització.
Entrepà de llonganissa amb faves: rua de llomello amb faves (Alcalatén, Plana), cantell de llonganissa amb faves (Plana, Camp de Morvedre, Horta), rotllo de llonganissa amb faves (comarques centrals del País Valencià), pataqueta de llonganissa amb faves (Horta). ‘Entrepà de llonganissa amb faves és una denominació que es fa servir arreu de la seua àrea de localització.
Faves al tombet: faves sacsades (comarques centrals i meridionals del País Valencià); faves solsides (Safor); per alguns llocs del nord del país s’anomenen com a Catalunya: faves ofegades; habas fritas (Alt Palància). ‘Faves al tombet’ és una denominació que es fa servir a les comarques septentrionals del País Valencià.
Faves ofegades: faves estofades; faves solsides (Baix Ebre), faves sacsejades (Montsià). ‘Faves ofegades’ és una denominació que es fa servir arreu de la seua àrea de localització.
Faves sacsades: llonganissa amb faves, llomello amb faves (llocs de l’Horta i comarques veïnes). ‘Faves sacsades’ és una denominació que es fa servir arreu de la seua àrea de localització.
Ragost de favas: havas dab lard, havas dab ventresca, ragost de havas (Bordelés), favas emb de lard, favas emb de ventresca (Perigord), fricòt de favas (Perigord, Llenguadoc, Albigés, Provença), favas amb de lard, favas amb de ventresca (Llenguadoc, Albigés), favas amb de carnsalada (Llenguadoc, Albigés), favas estofadas (Llenguadoc, Albigés, Provença, Comtat de Niça), favas ambé de carnsalada (Provença occidental), favas ambé de lard, favas ambé de ventresca (Provença), favas embé de lard, favas embé de ventresca (Comtat de Niça). ‘Ragost de favas’ és una denominació que es fa servir al Llenguadoc, l’Albigés, la Provença i el Comtat de Niça.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
