1. No amaguis, reconèixer és de valent
La veritat desacomplexada de la sinceritat fa dir a uns pocs el que molts pensen: que un tall de pa, pelat, amb alguna cosa a sobre, per molt bona que sigui la cosa de sobre, sempre serà un tall de pa, pelat, amb alguna cosa a sobre. El que diuen en la intimitat és que, podent escollir, no hi ha cosa més seca, difícil de digerir, embafadora i trista que una vida plena de talls de pa, pelats, amb coses. No cal recórrer al paté La Piara, no és necessari anar de mal en pitjor. A vegades cal fer cas, amanyagar bé la molla blanca fins a fer-la venir vermella i refrega-la amb bon suc d’oliva, no hi ha millor manera de fer entornar el metge, i els experts, a casa seva. I parlant de casa, cal entendre-la dins i fora de la mateixa llar. Ja que quan es demana un entrepà voltant per un dels quatre punts cardinals del mapa i el porten sucat amb tomàquet sense haver-ho demanat és, per un moment, com estar a un espai homòleg de la casa o com estar a dins d’una extensió d’aquesta.
2. No matis, la vida és el més preuat
La ironia del destí va fer que un dels plats més paradigmàtics de la cuina catalana fos un plat de cuina d’aprofitament. Certament, la manera d’allargar el pa evitant que s’assequi a base de tomàquet i oli va triomfar tant que inclús la tècnica va acabar aplicant-se al pa del dia, sense donar-li temps a assecar-se. Un truc de màgia que ha estat inclús teoritzat en el llibre Teoria i pràctica del pa amb tomàquet de Leopold Pomés on se sintetitza: “Cada vegada que hi clavem les dents, meravelloses eines, obtindrem una voluptuosa sensació. Tacte tou, però corpori de cada mos que, com que està dividit en exquisides mitges porcions, anirà escampant pel paladar i els maxil·lars les curtes irrigacions d’un oli impregnat d’un gust dolcenc, producte d’una sàvia barreja amb el tomàquet! Incomparable sensació, aquesta, de tactes i segregacions per no parlar de l’expectativa de les múltiples mossegades que encara ofereix la llesca acabada de començar i la que, encara intacta, espera provocativa! Un paradís!”.
3. No rebusquis, la senzillesa també excel·leix
Més habitualment del que seria desitjable, les persones tendeixen a buscar tres peus al gat que en termes culinaris seria el mateix que voler fer la calçotada al microones. En aquests casos és recomanable aspirar a menys. Com se sol dir: menjar molt i pair bé, no pot ser. La virtut, a vegades, queda amagada sota la normalitat i lluny de l’addictiva complicació. És amb aquesta filosofia que bona part del Mediterrani occidental va agafar el blat, l’olivera i la tomaquera per crear els plats més emblemàtics de les seves preuades banderes. Una manera, però, de no fer parlar tant el sentiment és escoltar el Centre d’Estudis d’Opinió, el sagrat santuari de les enquestes, per confirmar que la senzillesa triomfa en l’emoció i la raó. Així doncs, en el darrer baròmetre que és dedicat a la qüestió el pa amb tomàquet assoleix la destacable tercera posició en el rànquing de plats més representatius de la gastronomia catalana.
4. No claudiquis, posicionar-se també és llibertat
El periodista i crític literari Narcís Comadira va clavar una espasa que encara avui costa de descalçar. “Dictaminat això, se’ns planteja una qüestió que jo crec que divideix en dues parts el país: ¿Cal sucar-lo d’una cara o de totes dues? De fet, a Catalunya, no hi ha dretes o esquerres, menjacapellans o xarrupa llànties, nacionalistes d’aquí o d’allà, no, a Catalunya només hi ha dues menes de catalans: els que suquen el pa per una cara i els que el suquen per totes dues. Aquesta és l’autèntica cesura nacional”. Partint, amb el ganivet, el tomàquet de penjar i el pa i les llesques la gran majoria no reflexionen sobre els costums sociològics trivials que vertebren la convivència tals com per quantes cares se suca el pa. El que sens dubte és innegable és que el devot té una opinió formada al respecte molt abans d’espolsar el raig d’oli final i la boireta de sal per sobre.
5. No dubtis, és un projectil cultural
Manuel Vázquez Montalbán desenterra el cordó umbilical del plat: “Vostè té davant seu un prodigi de koiné cultural que materialitza l’encreuament entre la cultura del blat europea, la del tomàquet americana, l’oli d’oliva de mediterrani i la sal, aquesta sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. I resulta que aquest prodigi alimentari se’ls va acudir als catalans fa poc més de dos segles, però amb tanta consciència de troballa que l’han convertit en un senyal d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna”. Amant del bon menjar i de les paraules, no va dubtar a elogiar el pa amb tomàquet com a àpat i com a mecanisme de conscienciació política.
6. No pateixis, hi ha vida més enllà del fuet i el pernil dolç
El gastrònom Jaume Fàbrega té un llibre titulat Pa amb tomàquet, les receptes més senzilles i sabroses de la Mediterrània. L’obra és una tasca insòlita per descompondre els fonaments de la recepta. Allà es proposen, també, més de tres desenes de maneres diverses de menjar les famoses llesques pintades de vermell, entre les quals destaquen el pa amb tomàquet amb: una presa de xocolata i un polsim de sal (molt apreciat pels infants petits), una arengada i un raig de vinagre (una bona combinació), anxoves confitades (menjat amb vista al mar encara és més bo), una truita de julivert (tornava boig a Salvador Dalí), botifarra dolça seca (un berenar de somni per molts empordanesos), herbes fresques com el romaní, la farigola, l’alfàbrega i l’orenga (una devoció de mossèn Jacint Verdaguer), amb peixet fregit (molt popular a la costa catalana) o amb carn a la brasa (d’extrema exquisidesa i on destaquen el xai, la botifarra o les salsitxes).
7. No imaginis, el món de l’art ho supera
Més enllà de la seva utilitat per satisfer necessitats biològiques, el pa amb tomàquet és, també, un material dissenyat per a la satisfacció de necessitats psíquiques. És amb aquesta obsessió que el món de les disciplines de la creació agafen el plat com a primera matèria per a la construcció dels seus somnis. En disseny, Martí Guixé exposa un pa amb tomàquet comestible reconstruït amb una màquina impressora 3D. En teatre, el Maldà de Barcelona programa una obra de teatre titulada Pa amb tomàquet, el demà on es representa la situació social que comporta l’aprovació d’una llei que prohibeix el consum del plat a Catalunya. En poesia, el referent Miquel Martí i Pol dedica els versos més lírics que s’han escrit mai de la recepta. En música, diversos artistes com República Rumbera o Obeses creen una cançó titulada com la magnificència alimentària. “El pa amb tomàquet, com a concepte”, deia Ferran Adrià, “és una obra d’art” i obrant en conseqüència són molts els artistes que cauen rendits als seus peus.
8. No confonguis, qui diu cuixot diu pernil
Encara que d’un poble a l’altre, de parla catalana, fregar la polpa carnosa del fruit de la tomaquera sobre el pa s’anomeni diferent, el resultat és el mateix; igual que parlar de cuixot o parlar de pernil. Entre les denominacions més usuals que recull Vicent Marqués en aquest article a Vadegust hi ha:
- Pa amb tomata (al Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir, Alta Cerdanya, Ribagorça, Pallars, Andorra, Alt Urgell, Ripollès, Garrotxa, Pla de l’Estany, Gironès, Empordà, Selva, Llitera, Noguera, Baix Cinca, Segrià, Pla d’Urgell, Garrigues, Priorat, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià i País Valencià).
- Pa amb tomàtec (al Pallars Sobirà i Bages).
- Pa amb tomàtic (al Solsonès, Berguedà, Osona, Bages i Segarra).
- Pa amb tomaca (al Berguedà, Ripollès, Osona, Bages, Maresme, Segarra, Anoia, Conca de Barberà, Baix Penedès, Garrigues, Priorat, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Ribera Alta, Ribera Baixa, Safor, Vall d’Albaida, Costera, Marina, Comtat i Alacantí).
- Pamboli i tomàtiga (a les Balears).
- Pamboli i tomàtic (a Menorca).
- Pamboli i tomata (a Eivissa).
- Pa i pomata (a l’Alguer).
- Pa amb tomàquet (a la Cerdanya, Ripollès, Solsonès, Berguedà, Osona, Gironès, Bages, Moianès, Vallès, Maresme, Barcelonès, Baix Llobregat, Segarra, Anoia, Conca de Barberà i Priorat).
9. No repiquis, ja té una festa
Un plat tan polifacètic, ideat per menjar per esmorzar, per dinar, per berenar, per sopar i, com deia Leopold Pomés, per després de fer l’amor, no pot estar mancat de festa. I així és com, durant més de dues dècades, el municipi de Santa Coloma de Farners li n’ha dedicat una: la Fira del Pa amb Tomàquet. Una celebració popular que, segons l’Ajuntament de la comarca de la Selva, té l’objectiu de promocionar la ciutat a través d’un producte tan nostrat com és aquest i, al mateix temps, aprofitar i fer funcions d’incentivació i dinamització del sector comercial del municipi.
10. No falsegis, fregar la divinitat és ser autèntic
“I què podem afegir, que no s’hagi dit ja, al gloriós i incommensurable invent català del pa amb tomata? Aquest sí que és un signe d’identitat inqüestionable. Un monument diari a l’equilibri, la mesura i la delicadesa de la nostra cuina familiar. El pa amb tomata ha mogut les més preclares plomes de la nostra gastronomia, i ha reunit entorn de les taules mainada, adults i vells. Si s’acompanya amb unes anxoves de Cadaqués o d’un cuixot dels que se serven en les masies de la serralada pirinenca empordanesa, el plat pot estar a frec de la divinitat”, reblava com a últim clau del Decàleg, i sense voler, el cuiner Joan Duran dins el llibre Receptes de cuina empordanesa.
