Tothom coneix el cremat, conegut a Barcelona coma a cremat de rom. Però a la terra original, la Costa Brava, se’n diu simplement cremat, ja que originàriament es feia amb aiguardent de canya, no amb rom. També es fa amb conyac i aiugardent. Recorda la Queimada gallega i cremats de licors italinans o francesos.
A les comarques de Castelló el cremadet (pronunciat “cremaet”) és, sens dubte, la beguda perfecta per acabar l’esmorzaret (esmorzar de forquilla), a més de ser un excel·lent complement per després dels dinars o sopars. És semblant al carajillo o cigaló català: es fa amb cafè que s’aromatitza amb canyella, pell de llimona i 2 o 3 grans de cafè, i és clar, rom o brandy. Se sol preparar en gots de fang, els quals conserven més la calor i són més resistents al foc, a més d’aportar una millor presentació, encara que amb la incògnita de veure si els tres nivells són correctes. Doncs sí: el licor (zona baixa més transparent); el cafè (zona intermèdia); i la crema (zona alta). És a dir, com l’Irish coffeee, que es fa amb crema de llet líquida i presenta també a nivells. Al País Valencià es comercialitza un rom especial per a Cremadets, i el mateix cremadet.
El nom de cremat- i els seus derivats- també entra en el món de la pastisseria. A Mallorca són cèlebres els deliciós cremadillos, uns deliciosos pastissets de pasta de fulla farcida de crema (o altres ingredients). El gran pastisser Escribà, de Barcelona, també fa uns cremadets autènticament bons.
Però el cremat també és el nom d’uns dels plats més famosos de la cuina catalana d’autor. El va inventar el xef Àlex Montiel al seu mític restaurant l’Aram, de Barcelona. La història d’aquest plat i del restaurant mític és explicada per en Marc Casanovas al seu llibre “No sóc un dels vosaltres” (Ara Llibres; felicitacions als editors per haver editat aquest llibre, d’entrada poc comercial). Un llibre tan fascinant com ben escrit, que converteix en èpics els avatars d’aquest jove cuiner -d’origen barceloní, però relacionat amb Banyoles- que es va establir als 18 anys. Un llibre important de la història de la gastronomia catalana, al costat del que va escriure Santi Santamaria -tan ben escrit i tan suggestiu, repeteixo- que es llegeix com una novel·la. La història d’un cuiner imaginatiu i honest, que no va voler formar part del grup de l’alta cuina -malgrat que ell n’era un dels representants més brillants, cosa que al llibre s’explica de forma subtil, així com el desaire de Ferran Adrià i el món de la cuina catalana pre-olímpica-.
Diu Casanovas: “Si l’ Àlex Montiel hagués cobrat un cèntim per cada milfulls caramel·litzat d’anguila fumada, foie-gras, ceba tendra i poma verda servit a Espanya, avui seria ric” (en realitat viu “exiliat” a Boston, en una nova etapa de la seva vida). Aquest era el nom oficial del plat creat l’any 1993 que va enlluernar comensals i cuiners. En el llenguatge particular de la cuina i els cambrers, l’Àlex Montiel l’anomenava “cremat”. Com diu Casanovas, “extraoficialment, i anant al moll de l’os, el milfulls és l’obra culinària més copiada de la gastronomia catalana”. En aquest llibre del tot recomanable es parla dels cuiners estrella -francesos i catalans-, del seu mal geni, les seves glòries i misèries, que portarà a l’Àlex Montiel a no ser un d’ells. També hi surt el periodisme gastronòmic del moment, bona teoria gastronòmica, i una excel·lent documentació. En aquest llibre vibrant hi veig una pel·lícula, a veure si algun director o guionista s’anima!
CREMAT
El cremat és una beguda de fortes arrels catalanes però que, pels seus ingredients i el seu clima, evoca un mític i paradisíac món tropical de Cuba, on els catalans hi varen emigrar al s. XIX. És típica dels mariners i tapers de la Costa Brava, que solien acabar les seves xefles i cantades d’havaneres i cançons de taverna amb un cremat.
Ingredients
(per a uns 2 gotets per persona, comptant-n’hi uns 12)
1 l d’aiguardent de canya
1 canó de canyella
2 peles de llimona
150/200 g de sucre (normalment, una culleradeta per got de cremat)
12 grans de cafè
2 o 3 tasses de cafè
Elaboració
Aboqueu l’aiguardent de canya en una cassola de terrissa, així com el sucre, els grans de cafè , les peles de llimona i la canyella. Ho enceneu i ho aneu remenant fins que la mixtura quedi reduïda 1 2/3 parts, aproximadament (uns 15 minuts de combustió, més o menys, i quan l’alcohol s’ha reduït força). Quan creieu que està a punt, ho apagueu tapant la cassola o, simplement, afegint-hi les tasses de cafè. Serviu-ho tot seguit.
Notes
El cremat, correntment també es fa amb rom negre, daurat o “intens”, però els pescadors el feien amb aiguardent de canya, un producte més senzill i adequat per cremar que no pas el rom, que és més afinat i que es pot beure directament. També hi ha qui hi afegeix conyac o brandy.
També es feien “roquills” i “remenets”, equivalents al carajillo,amb cafè, canya o rom.
A Palafrugell, l’empresari Jordi Oriol, l’any 1923, va posar al mercat una composició per a cremat anomenada “compuesto” (ara compost de licors), que va tenir un gran èxit.
Un català emigrat a Cuba, anomenat Bacardí va ser l’impulsor d’aquest tipus de rom. Amb rom es fan els grans còctels cubans, com el Mojito i el Daiquirí. Aquest darrer va ser impulsat per un altre català -nascut a Lloret de Mar-, Constantí Ribalaigua, que va convertir el decadent Florida (abans La Piña Tropical) en el fulgurant Floridita, freqüentat pel seu amic Hemingway que deia: “El Mojito en la Bodeguita i el Daiquirí al Floridita”.
1 
