La revetlla de Sant Joan no s’entendria sense el foc, els petards, el cava i, sobretot, la coca. Poques elaboracions gastronòmiques estan tan vinculades a una celebració concreta com aquesta peça de brioix que, any rere any, torna a ocupar aparadors, taules familiars i sopars a l’aire lliure la nit del 23 de juny (i fins i tot el 24). Més que unes postres, la coca de Sant Joan és un símbol compartit de festa i d’inici de l’estiu.
Tot i que avui les pastisseries ofereixen versions gairebé infinites -de crema, llardons, nata, xocolata o fins i tot reinterpretacions modernes-, la coca tradicional continua sent la de brioix amb fruita confitada i pinyons. Una recepta que forma part del patrimoni culinari català i que té uns orígens molt més antics del que podria semblar.
Uns orígens vinculats al solstici d’estiu
Diversos estudis i recopilacions gastronòmiques situen l’origen de la coca de Sant Joan en antics rituals pagans vinculats al solstici d’estiu. Les primeres coques eren rodones i amb un forat al mig, una forma que simbolitzava el sol i el culte a la llum en la nit més curta de l’any. Amb el temps, aquesta forma circular va evolucionar cap a la característica silueta allargada actual.
La tradició de celebrar l’arribada de l’estiu amb foc és antiquíssima, i la coca apareix lligada a aquestes reunions populars. En un context on les celebracions comunitàries anaven sempre acompanyades de menjar i vi, aquestes masses dolces elaborades amb farina, ous i sucre es van convertir progressivament en l’emblema gastronòmic de la revetlla.
També la fruita confitada té una explicació històrica molt concreta. Lluny de ser només un element decoratiu, era una manera tradicional de conservar la fruita durant mesos gràcies al sucre. A les portes de l’estiu, Sant Joan coincidia amb el moment de buidar rebostos abans de les noves collites, i això ajudava a incorporar aquestes fruites confitades a les coques.
L’expansió de les pastisseries al segle XIX
La popularització definitiva de la coca arriba sobretot al segle XIX, coincidint amb l’expansió dels obradors de pastisseria i fleca. A partir d’aquí, la recepta es va sofisticar i van començar a aparèixer variants cada vegada més elaborades. Tot i això, la coca de fruita i pinyons continua sent la més venuda a Catalunya segons les dades tradicionals del sector pastisser.
Hi ha també una certa “norma no escrita” sobre les seves proporcions. Es diu que la coca ha de ser aproximadament el doble de llarga que d’ampla, una relació que alguns interpreten com una representació simbòlica de la diferència entre les hores de llum i de foscor durant el solstici d’estiu.
Tradició, innovació i esperit compartit
Avui, la coca de Sant Joan continua evolucionant. Les pastisseries innoven amb farcits, textures i ingredients nous, però la seva essència es manté intacta: compartir-la. Potser és precisament aquesta capacitat de barrejar tradició, memòria i celebració el que explica per què, malgrat modes i tendències, continua sent una de les grans protagonistes gastronòmiques del calendari català.
I és que, quan arriba la nit del 23 de juny, hi ha costums que simplement no fallen mai.
