“Preveiem augmentar les vendes de calçots aquest any perquè la temporada de pluges ha afavorit el creixement d’aquestes hortalisses”, vaticina en declaracions a Vadegust Xavier Amat, productor de l’Horta Amat (Sant Andreu de Llavaneres).
“Les calçotades triomfen sobretot el mes d’abril, quan arriba el bon temps i les ganes de reunir-se a l’aire lliure. Tot i això, ja n’hem començat a vendre ara, perquè els caps de setmana assolellats conviden a menjar-ne”, afegeix Amat. I és cert que les calçotades són una de les trobades més nostrades de Catalunya: ja sigui perquè a la gent li agrada fer foc, sucar aquestes grans cebes a la salsa o embrutar-se els dits acompanyats dels seus amics.
El calçot és un d’aquells productes que sorprenen a tothom que no coneix la cultura catalana. La majoria de les persones al·lucinen quan s’imaginen un grup d’amics quedant exclusivament per menjar unes hortalisses semblants a les cebes. A priori, no sembla atractiu, però aquesta tradició, a banda de deliciosa, és molt simbòlica a la nostra cultura. L’origen d’aquesta festa el trobem a finals del segle XIX, quan un pagès vallenc -conegut amb el nom de Xat Benaiges- va començar a coure a les brases els brots tendres nascuts d’una ceba vella, que s’havia conreat especialment per a ser cuinada.
En aquesta línia, l’origen de les calçotades públiques es remunta a Josep Gatell Busquets, més conegut com “el Bou”, qui les va començar a organitzar a la Fonda Universo Bou a principis del segle XX. Inicialment, volia anomenar-les “ceballotades”, en referència als ceballots que en són la base, però finalment es va decantar pel nom de “calçotada”.
El calçot, un tipus de ceba tendra que es consumeix rostida al foc viu, continua guanyant popularitat i adaptant-se a les noves tendències i condicions climàtiques. Des de l’explotació ecològica Can Tria, situada en una masia considerada bé cultural d’interès local a Mataró, expliquen que el canvi climàtic pot acabar perjudicant la producció dels calçots. “Actualment, la producció encara no s’ha vist afectada, però les sequeres com les de l’any passat fan que el calçot depengui molt del regadiu”, explica Xavier Safont-Tria, un dels pagesos d’aquesta horta.
Tant Amat com Safont-Tria coincideixen en el fet que els calçots sempre tenen sortida. “Hi ha molta demanda, perquè el consum d’aquest producte s’ha popularitzat arreu de Catalunya, ja que convida a fer colla”, diuen. Normalment, la temporada del calçot comença a finals de novembre i s’allarga fins a finals de març, sent el mes d’abril el protagonista pel que fa al consum d’aquesta hortalissa.
El calçot, més enllà d’un aliment, és un símbol de germanor i de tradició que any rere any manté el seu lloc en el calendari gastronòmic català. Això sí, els productors avisen: el futur del cultiu dependrà de com es gestioni l’aigua i de l’adaptació a les noves condicions climàtiques. Normalment, quan es pensa en calçot es pensa en vi negre perquè aquest es fa a la brasa. Però el calçot és una hortalissa, per això proposem un vi blanc: La Sínia, Criança 2022.
