Com passa amb totes les receptes n’hi ha algunes que s’han fet més famoses i d’altres que han quedat més en l’oblit o que són més desconegudes pel públic en general. El bull de cap és un dels afectats per aquest fenomen.
“És un dels embotits que té menys sortida perquè els daus són més grans i les persones que el compren és perquè ja en són unes adeptes”, explica a Vadegust Conxita Guillaumes, d’Embotits Can Parruc. Des de fa quatre generacions a Can Parruc de Molló es dediquen a l’elaboració pròpia de productes derivats de carn de porc i ofereixen un gran ventall de productes carnis.
L’origen del nom de bull, com de tots els bulls, té a veure amb la seva cocció, ja que alguns dels seus ingredients poden ser carns que costen més de coure, com és el cas de la llengua o el morro, de manera que s’han de fer bullir en una olla a foc fort fins al primer “bull”. En concret, el bull de cap presenta les característiques dels embotits que es fan amb budell sec, és a dir, que formen esferes allargassades, més o menys boterudes.
Pel que fa al color, és beix per fora, amb tonalitats més o menys fosques, mentre que el tall és més clar i s’hi perceben els diferents colors i textures dels ingredients. De mida fa uns 20 cm de llargada i uns 60-65 cm de diàmetre. La textura és tendra i d’una consistència mitjana.
“Nosaltres vam canviar la recepta del bull tradicional i vam afegir-hi sang perquè amb la sang la peça d’embotit lligava més i els trossos quedaven més amorosits”, diu Berta Ajenjo, propietària d’Embotits Casolans Planoles, que es dedica a l’elaboració d’embotits artesans de qualitat amb sabors i aromes de la comarca.
Tanmateix, per preparar la recepta tradicional cal tenir en sal durant uns dies morro, orella, llengua i careta de porc. Un cop assecades les peces, es posen en aigua i, després, s’escorren. Més tard es tallen aquestes carns a daus i es couen amb cotnes. Un cop cuites, se separen els ossos, es trinxa tot ben gruixut, s’amaneix amb sal i pebre, es barreja amb una mica de carn magra, es pasta tota la mescla i s’emboteix. Per acabar, es cou, i és un cop cuit que es deia escórrer.
Tant Guillaumes com Ajenjo coincideixen que es tracta d’un embotit amb un sabor molt característic i que no deixa indiferent a cap paladar. “La gent se’l menja a talls com qualsevol altre embotit cuit o llonganissa i així poden percebre tot el potencial del seu sabor”, afegeix Ajenjo. Tot i que es considera que aquest bull és més bo tendre, hi ha qui afirma que és millor una mica sec perquè la carn del cap, i sobretot de la llengua, guanyen una mica curades.
Sigui com sigui, la millor manera d’assaborir-lo és amb pa torrat o amb tomàquet, o bé tot sol. S’ha convertit en un producte selecte perquè no es troba a totes les cases, per tant, sempre fa de bon vestir en una fusta d’embotits, on la seva textura i sabor marquen el distintiu propi.
