La campanya gastronòmica més antiga i prestigiosa de Sant Feliu de Guíxols, el Peix Blau Ganxó, es va inaugurar el 20 de maig i s’allargarà fins al 18 de juny. Durant tot aquest temps es podrà gaudir del Peix Blau Ganxó, la marca que empara el peix blau -sardina, seitó, verat…- que es pesca al prot de Sant Feliu. Una de les novetats d’aquesta edició és que Sant Feliu de Guíxols, dins de la campanya del Peix Blau, vol apostar pel sonso com a producte propi i diferenciat. “Sonsos de Sant Feliu de Guíxols”, un aspecte sobre el qual es treballa des de Turisme i Promoció. L’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va demanar al Consell Comarcal del Baix Empordà l’adhesió del sonso com a marca de garantia “Producte de l’Empordà”.
Ho ha fet tenint en compte que fa relativament poc la Comissió Europea ha donat llum verda al Pla de gestió del sonso, restringint la seva pesca a 819 tones anuals en poc més d’una vintena d’embarcacions, per tal d’assegurar el futur d’aquest tipus de pesca artesanal i molt apreciada, i que la ciutat ganxona compta amb un dels únics set ports catalans -juntament amb Barcelona, Badalona, Arenys de Mar, Blanes, Palamós i l’Estartit- en el que és permès el desembarcament i la comercialització del sonso. Des de l‘Ajuntament es creu convenient potenciar aquesta avinentesa i poder aconseguir que el sonso esdevingui una marca que identifiqui la capital ganxona. El sobrenom de “ganxó”, tradicionalment, identifica els habitants d’aquesta població de la Costa Brava.
“Sonso: mancat de vivor, d’activitat, de gràcia”… Hi ha gent que, efectivament, és així… Però el peix del mateix nom, si de comportament tal volta s’escau a la definició del diccionari, a taula és tot el contrari. Uns bons sonsos fregits -tal com es feien, i es fan típicament, a les costes gironines i del barcelonès- són una autèntica delícia, tal com explico al meu llibre La cuina marinera de la Costa Brava. El sonso es troba, sota aquest nom, a la majoria de ports pesquers centre-catalans, de Roses a Barcelona. Es coneix també sota els noms de barrinaire (Arenys de Mar), bolitxo (Barcelona) i enfú (Menorca). El seu nom científic és Gymnamodites cicerellus. En espanyol també se l’anomena amb el nom català de sonso; és cicerelle en francès i sand eel en anglès. A Itàlia és cicerello i a Grècia loutsáki.
És un peixet llarguet com un fideu (“anguila de sorra”, en anglès), que amida com a màxim uns 18 cm (excepcionalment) i viu a la sorra entre 5 i 80 m de fondària; s’alimenta de crustacis, petits mol·luscs i altres peixets, la qual cosa li dóna un gust exquisit. Té una coloració blau verdosa amb una banda platejada a cada costat del cos, i amb taquetes brillants blavoses al cap. Abans fins i tot s’emprava com a esquer per a la pesca de palangre, però ara ja és més aviat una raresa. Hi ha qui diu que es troba després d’un temporal. Atenció: també és anomenat sonso la llengüeta rossa, xanguet, jonquillo, etc.
Ens podem acontentar sabent que hi ha d’altres peixets, cria de peix o “criatures” que tenen usos gastronòmics similars -fregits, en truita, en coques, etc.-, com són els xanguets xinesos, i cria de peix diversa (seitó, anxova, cent en boca, o aladroc, cintes pixotes, vetes o lligacames, rogerets, mollicada o mollets) i, sobretot, el peix de plata o d’argent, dit també moixó, llué, peix rei, xaclet, és l’Argentina sphyraena, que es troba de la Costa Brava a les costes tarragonines, així com el gerret/reget (de Lloret i les Balears), i els diversos gòbids: gobis, llengüetes, xanguet, jonquillo, jonqueti, roseti (rosetto, a Itàlia) noms amb què són coneguts aquests deliciosos peixets tant a les costes catalanes com a les Balears, fins a les del País Valencià (sonso, llengüeta; Aphia minuta). La llengüeta es troba de Gibraltar a Noruega. A les Illes també es fregeixen, s’en fan coques i raoles (mena de coquetes, sense pasta), truites, etc.
Pel que fa al famós chanquete, glòria de les fregidories malaguenyes, pràcticament desaparegut, després d’haver-lo substituït fraudulentament per cria de peix (anxova, sardina etc.), ara ho és per un peix similar procedent de la Xina, que també fa el seu fet. El veritable xanguet (Aphya minuta) correspon als nostres sonsos, no amida més de 6 cm, és quasi transparent, i se solia trobar al bocal del Guadalhorce, normalment després d’un temporal, de novembre a març. Fregit a la manera andalusa és una menja delicada i sublim; també excel·leix en truita, en ous remenats, a la cassola i fins i tot cuinat en cassoleta a la manera de les angules, amb oli, all i bitxo. Amb tot, el nom ded xanguet s’aplica a diverses espècies.
Però atenció: aquests noms també s’ pliquen a d’altres peixets i, especialment, al joell (tan apreciat a Cadaqués, on es fregeix, s’en fan arrossos, etc), l’Atherina Hepsetia boyeri, dit també cabeçuda, jovell, xanquet i fins i tot moixonet i moixó el nom de Lloret -així com peix sense sang (la seva forma juvenil)-. És un peixet gris-argentat, que fa entre 7 i 10 cm. Voreja la costa nedant entre puntes i freus; es pescava amb la moixonera.
SONSOS FREGITS
Ingredients
sonsos
farina
sal
oli
Elaboració
Renteu els sonsos amb aigua freda en una escorredora. Saleu-los, empolseu-los amb farina i fregiu-los en oli prou abundant i roent; han de quedar més aviat cruixents. Serviu-los de seguida, de calent en calent. L’acompanyament d’uns talls de llimona és purament opcional.
Notes
També se solen fregir els moixons, joells, etc., ajuntant-ne quatre agafats per la cua amb farina molla, i els llucets agafant la cua amb les dents. Els pescadors també feien “fregides” de serrans i julioles.
1 
