“Antigament, el bitxo era un dels principals conreus del poble de Tiurana, però aquest va desaparèixer pràcticament quan el poble va quedar soterrat per l’actual pantà”, explica Núria Teuler, de Cal Teuler (Tiurana), a Vadegust.
Tal com relaten des del departament de turisme de l’Ajuntament de Tiurana, històricament el cultiu del bitxo va aflorar gràcies al pas del riu Segre per la vall on estava ubicada l’antiga vila de Tiurana. L’aigua facilitava que es pogués regar l’horta sempre que fes falta i “les escasses terres de cultiu de Tiurana van donar lloc a hortolans tenaços que van aprendre a treure’n el màxim profit”.
Tant és així que de l’horta de Tiurana van néixer productes reconeguts arreu del territori, dos dels quals tenen denominació d’origen: el bitxo i la col de Tiurana. En aquells moments, la localitat també es va fer famosa per la producció de la popular mongeta del ganxet. Però tot això va quedar truncat arran de la construcció, a finals de 1999, del pantà de Rialb, amb la consegüent destrucció de la vila.
ElbBitxo de Tiurana es va convertir en l’hortalissa més coneguda de les que es produïen al municipi, com a mínim des de principis del segle XX. Rep el nom de la localitat perquè van ser els seus pagesos els que van seleccionar inicialment les llavors i van desenvolupar una certa especialització com un dels principals cultius d’estiu.
Actualment, segons destaca el consistori local, s’està fent una feina de recuperació d’aquestes llavors pròpies del territori. “En plantem en un petit hort del jardí botànic per mantenir viu el record de la fama que tenia la nostra horta”, informen des del consistori tiuranenc. Alhora, Slow Food Terres de Lleida, amb el seu projecte ‘Cultures trobades’ (centrat en la recuperació de varietats antigues per reivindicar l’herència comuna de les nostres llavors), ha recollit tota la història de les plantacions tradicionals de l’horta de Tiurana i ven les llavors perquè els pagesos puguin sembrar les varietats amb denominació d’origen de la zona.
El bitxo de Tiurana és un pebrot dolç, de mida mitjana i d’aspecte allargat. Forma una planta poc vigorosa, molt productiva i d’elevada rusticitat. La seva pell és forta i destaca per la seva particular carnositat, cosa que el va popularitzar com un pebrot per confitar. “Tradicionalment, els pagesos els collien quan eren ben vermells i els que no tenien tocadures es posaven en un recipient amb vinagre i vi de poc color. Un mes més tard, ja es podien menjar”, detallen des de l’Ajuntament.
Les característiques d’aquest pebrot -dolçor, productivitat i alta conservació- l’han convertit en un dels acompanyaments estrelles dels plats típics a la zona. “Molt sovint feia parella amb l’arengada en les menjades de les cases de pagès. Viatjava en carmanyola, dins les alforges, amb el pa, el vi i l’oli. També es posava a les amanides, o per sopar, amb patata, col i altra vegada l’arengada”, clouen des del consistori tiuranenc.
