La parèmia fa: ‘Pa amb xocolata, lo demés és patarata’. La xocolata és un dels productes de més èxit de tots els temps (bé: des de la descoberta d’Amèrica) i als supermercats n’hi ha de totes les menes possibles. Agrada molt, a grans i menuts, més amarg o més dolç, sol o barrejat amb fruites diverses. És un dels esmorzars o berenars de la meva infància (i de la de tothom), un tros de pa amb xocolata. Ens el menjàvem com si fos una llepolia de les grosses, i segurament que ho era, en un temps en què no hi havia tantes coses a triar com ara. El costum era (i és) de donar als nens un tros de pa i una barreta o un tros de presa de xocolata amb llet, tot i que al País Valencià també hi ha el que s’anomena bollets, que són barres de xocolata cilíndriques, com si fossen cigars havans, que són de consistència terrosa i que agraden més que la xocolata normal i corrent.
De Victor Iñúrria i Montero és la poesia ‘Xocolata de puret’, publicada en el poemari Manducare; en transcriurem una part:
Però el que més m’agradava,
Volent-la per berenar,
Era aquella xocolata,
Que ens arribava en Bollets,
I que feien a Torrent.
Els de la casa Planells,
Els d’Andreu o els de Comes,
Que eren A la pedra fets,
Cilíndrics com els purets,
Que es fumava el So Manel.
Els feien manualment,
Amb paciència embolicant,
Primer amb paper blanc,
I després el de colors,
Amb nom i publicitat.
Era feta amb el Cacau
I el sucre de canyamel,
La farina de l’arròs,
I per fer-li un toc gustós,
De canyella un tastet.
Amb mitja viena de pa,
I prement amb el meu dit,
En el centre de la molla,
Un túnel llarg hi furgava,
Un cau per la xocolata.
Agafava el Bollet,
I amb litúrgic moviment,
Tot i encara no sabent
El que l’església manava,
El despullava al complet.
Li treia aquell embolcall,
Amb el nom del fabricant,
I el segon paper, el blanc,
Podent ara ensumar,
La flaire que emanava.
El pa a la mà esquerra,
En la dreta el Bollet,
L’estacava fins al fons,
Del forat que havia fet,
Amanint-me un banquet.
Mos redó a l’entrepà,
Mastegada compassada,
Ulls perduts en l’horitzó,
Complaença sens final,
Disposant del meu tresor.
Era allò tan desitjat,
Que tant havia somiat,
O demanat cada dia,
Aquell premi tan preat
Xocolata en Entrepà.
D’entre la literatura més seriosa, Vicent Andrés i Estellés l’esmenta en una poesia sense títol del Llibre d’exilis:
Et vaig dir, vaig tractar de dir-te com estaves,
dempeus, un cert migdia, vora la mar, terrible
imatge de la calma, del domini —potser—,
assaonada, sòlida —supèrbia, vaig dir,
vaig escriure—, la cuixa esquerra sobreeixint,
daurada, amb el genoll, el genoll que semblava
el cap d’un tigre, alerta: i tu, mentre, menjaves,
mirant el mar, un tros de pa i xocolata
—he de dir-ho, vull dir-ho tal com fou—, no innocent:
exactament segura, imatge del domini
exercitat primer al teu cos, als indrets
teus, i de tal manera que tot era aleshores
domini teu, tot queia davall el teu domini.
I al llibret Bon Profit!, de Miquel Martí i Pol, trobem la poesia ‘Pa amb xocolata’:
Un bon tros de xocolata
i un bocí petit de pa
són la solució més bona
per berenar.
El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,
i així el compte de la vella
mai no surt.
Però si no surt el compte
tant se val, que res no hi ha
com el pa i la xocolata
per berenar.
Tot i que, generalment, el pa, per al cas, ha de ser tendre, també hi ha qui en prepara unes torrades. Torrat és com el trobem en la corranda ‘Ball rodó, Caterineta’:
Ball rodó,
Caterineta, Caterineta;
ball rodó,
Caterineta, Caterinó.
—Què has menjat
Caterineta, Caterineta?
Què has menjat?
—Xacolata i pa torrat.
Abans era una mena de reconstituent, un remei per a la gent que passava per algun tràngol, fos de la mena que fos. Josep Pla conta en Les hores que a la Llotja de Barcelona hi havia costum de fer ball de disfresses i que el periodista i assagista Pompeu Gener, al ball que s’hi va celebrar el 1892, hi va voler anar disfressat de marqués de Pescara:
Gener portava un gran barret amb plomes blanques, un vestit inflat i aparatós adornat amb vaporoses puntes al coixí, botes fins a mitja cuixa, esperons, pistoles i una espasa tremenda. Per arribar a Llotja, el cèlebre i insuportable filòsof prengué un cotxe de punt, un simon. Pogué arribar a encabir, per l’obertura de la porta, el barret (que hagué d’entregirar), el cap i una part del pit, però el volum de la disfressa era tan gros que quedà enclavat en la porta del simon sense poder entrar ni sortir. Hom hagué de cridar un ebenista que desmuntà la marqueteria de la porta del vehicle, i així el conegut autor dels «Cent consells» pogué ésser alliberat d’una situació tan estreta. De totes maneres, els esforços que hagueren d’ésser fets per alliberar-lo el deixaren tan impressionat, que per a refer-li una mica els esperits li hagueren de donar una presa de xocolata i un llonguet —una presa de xocolata Amatller, que era el que es donava, en cas de necessitat, en aquella època. I sembla —segons testimonis que ho veieren— que veure un home vestit de marquès de Pescara menjant una presa de xocolata i un llonguet és una de les coses més irrisòries que es poden veure.
El cas és que l’home es va refer, gràcies a la xocolata, però potser no va arribar a temps al ball. Les cròniques, d’això darrer, no en diuen res.
Pla diu també, ara en El quadern gris, que de jove, en les excursions que feia amb els amics al Canadell, menjaven per a berenar llonguets amb xocolata:
Quan els excursionistes arriben a la meta, prenen seient en amfiteatre davant del panorama que ell lloc presenta. Hom desembolica el berenar, lentament. Es veu la mar, una gran extensió de mar entre les clarianes que fan les branques dels pins. Les senyoretes ataquen el llonguet i les preses de xocolata d’una manera perfectament distingida: amb les puntes de les dents. El cel és d’un blau perdut, gairebé blanc, i el vent s’emporta, arrossegant-la sobre l’horitzó, una nuvolada groguenca. Les dents de les senyoretes semblen dents de rateta. L’olor de la pinassa, humitejada pel llebeig, és intensa: aquesta olor arriba de vegades barrejada amb la de la flor morada de les argelagues, de les garrigues, dels fonolls marins. Quan les senyoretes arriben a mig llonguet, els ve una mena de displicència invencible a les dents; subratllen la indiferència que senten davant de l’alimentació d’una manera elegant. De cap manera no voldrien donar a entendre que estan saturades. Aspiren a demostrar que són persones desproveïdes d’avidesa i, per contra, molt donades al despreniment. El vent passa indiferent sobre la mar, les cigales fan el seu fregadís histèric en la soca dels pins; a sobre les muntanyes de ponent, puja una llum de carmí, tacada d’or i de grisos verdosos, de sol morent. Acabat el berenar, les senyoretes es passen el paper fi sobre els llavis exsangües i s’espolsen una engruna de pa caiguda sobre la tavella de la faldilla.
Bé. Només direm, finalment, que el costum és general als Països Catalans (inclosa l’Alguer), que al Llenguadoc i la Vall d’Ors (Valls Occitanes) també en mengen i que a les Pitüses hi ha costum de ruixar el pa amb un raig d’oli. Maria Roanet diu en Mémoires du goût que sa mare sempre acabava per donar-li pa amb xocolata par a berenar:
I finalment, la major part de les vegades, em trobava amb al pa amb xocolata, del qual en gaudia, potser perquè veia com s’hi delectaven els altres.
Altres denominacions: pa amb xocolate (Ribagorça, Pallars, Segrià, Baix Ebre, Montsià, País Valencià, Illes), pa amb xicolate (l’Alguer), pan con chocolate (comarques valencianes de parla castellana), pan amb de chocolat (Llenguadoc), pan amb de chicolata (Vall d’Ors). ‘Pa amb xocolata’ és una denominació que es fa servir a Catalunya (tret de les comarques abans esmentades).
Dialectalismes
- Pa amb xicolate: pa amb ‘xicorate’.
- Pa amb xocolata: pa amb ‘xaculata’ (domini del català oriental a Catalunya), pa amb ‘xicolata’ (Rosselló, Andorra), pa amb ‘xiculata’ (Rosselló, Conflent, Alt Empordà, Conca de Barberà), pa amb ‘xuculata’ (Ripollès, Garrotxa, Bages, Barcelonès), pa amb ‘xacolata’ (Osona), pa amb ‘xecolata’ (Noguera), pa ‘en’ xocolata (Llitera, Baix Cinca, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya).
- Pa amb xocolate: pa amb ‘xicolate’ (Alta Ribagorça, Pallars, Segrià, Mallorca), pa amb ‘xicolati’ (Pallars Sobirà), pa ‘en xaculate’ (Baix Ebre), pa ‘en’ xocolate (Montsià, País Valencià), pa ‘en xacolate’ (Vinalopó Mitjà), pa amb ‘xiculati’ (Balears), ‘pe amb xicolate’ (Migjorn, Llevant).
- Pan amb de chicolata: pan ‘am de chiculato’.
- Pan amb de chocolat: ‘pa am de chuculat’.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
1 
