El Solsonès és una comarca que respira autenticitat, entre muntanyes i boscos, conserva un patrimoni gastronòmic que parla del seu caràcter rural, de la vida als masos i del respecte per la terra. Aquí la cuina és memòria: una transmissió de sabers i receptes que passen de pares a fills i que mantenen viu l’esperit de l’aprofitament i la proximitat. Des de Vadegust fem un recorregut pels cinc plats més emblemàtics del territori, una mostra d’aquesta cuina senzilla, però plena de gust i d’història.
1. Pa de fetge, l’ànima de la tradició xarcutera
El pa de fetge és un dels embotits més antics i emblemàtics de Catalunya, nascut com a resposta a la cuina d’aprofitament dels masos. Elaborat amb fetge, papada i altres retalls del porc, és un exemple clar de com s’optimitzaven tots els recursos després de les matances. Segons l’expert Josep Dolcet, aquest embotit, que s’elabora especialment al Solsonès, la Cerdanya i l’Alt Urgell, té tantes variants com cases el fan. Per fer-lo Ricard Josep Llavallol, carnisser i expresident del Gremi de Carnissers Artesans, explica, a Vadegust, que “es pica la carn més gruixuda que en un paté, s’hi afegeix ceba caramel·litzada, sal i pebre, i es cou al bany maria dins la tela del fetge”.
Tot i les adaptacions modernes -amb bolets o fruits secs-, el pa de fetge conserva la seva essència rústica i saborosa. Un mos d’història que continua sent símbol de la cuina tradicional del Solsonès.
2. Xai amb trumfos, el Solsonès en un plat
No hi ha plat que representi millor la cuina de les àvies que el xai amb trumfos -com s’anomenen les patates a la comarca-. És una recepta humil, però carregada d’aromes i records familiars. La clau és la maceració: la carn reposa durant 24 hores amb verdures, herbes i vi ranci, que li donen un gust profund. Després s’enforna amb els trumfos fins que queda tendra i melosa. És un plat que condensa el paisatge del Solsonès, on el bestiar i la terra són protagonistes. Un exemple de cuina casolana que es manté viva a moltes llars i restaurants de la comarca.
3. Estrella de Nostra Senyora del Claustre, un dolç amb llegenda
A Solsona, el dolç més simbòlic té forma d’estrella. Les Estrelles de Nostra Senyora del Claustre van néixer als anys seixanta com a homenatge a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del Claustre, i com a record per als visitants. Segons explica Jaume Massana, de la Pastisseria Can Massana -l’única que encara en fa-, a Vadegust, la recepta és la d’una pasta de te enriquida amb mantega, sucre, ous i un toc de vainilla. Les galetes, daurades i cruixents, es pinten amb ou i ametlla perquè tinguin l’aspecte brillant que les caracteritza.
La seva història remet a la llegenda del nen que va caure en el pou del claustre i va trobar la imatge de la Mare de Déu. Des d’aleshores, aquestes estrelles s’han convertit en un símbol d’identitat i devoció, una manera dolça de tastar Solsona.

4. Conill amb allioli de codony, l’humor de la cuina popular
Aquest plat és tan típic per la salsa que l’acompanya. La recepta tradicional del conill amb allioli de codony, sovint s’ha transmès oralment. El conill es cou a la brasa, ben salat, i s’acompanya amb un allioli fet amb alls i codonys bullits, que aporten una textura suau i un gust afruitat. És un plat que combina la força de la carn amb la dolçor del fruit, i que reflecteix la senzillesa de la cuina rural del Solsonès, on cada àpat és també una història.
5. Blat pelat a la cassola, la memòria d’un menjar de mas
El blat pelat a la cassola és una joia amagada de la cuina del Solsonès. Amb el blat com a protagonista, s’hi afegeixen ossos de pernil, costella, llom i cansalada per donar-hi intensitat. El secret és la paciència: es cou el blat amb llorer fins que estigui tendre, i després s’hi barreja un sofregit dens de ceba, all, tomàquet i pell de taronja. El resultat és un guisat que recorda un arròs a la cassola, però amb el gust inconfusible del blat, que impregna tot el plat d’aromes torrades.
El Solsonès és una terra on els seus plats no només alimenten, sinó que expliquen històries: de supervivència, de fe i de tradició.

