Amb l’arribada del bon temps, les terrasses es converteixen en l’escenari preferit per molts comensals. El paisatge, la llum natural, el ritme del carrer… tot contribueix a fer que l’experiència gastronòmica guanyi enteresa i autenticitat. És en aquest context que quan arriba el bon temps retorna una polèmica que sembla eterna: el recàrrec que apliquen alguns bars i restaurants per seure a la terrassa. Una pràctica que, malgrat estar legalment permesa si s’anuncia clarament, el client la percep com una penalització i una excusa per pagar més.
Els bars i restaurants que fan aquesta pràctica la defensen emparant-se en els costos addicionals que comporta gestionar una terrassa, com les autoritzacions municipals, manteniment de mobiliari, neteja, riscos climatològics i sovint més personal. Tot plegat són realitats que no es poden ignorar. Ara bé, això justifica traslladar directament aquest cost al client final, com si es tractés d’un peatge per gaudir del bon temps?
L’espai exterior és, sovint, un reclam que ajuda a atraure clients, ja que diferencia el local de la competència. En comptes de veure’l com un privilegi pel qual cal pagar més, per què no veure’l com un valor afegit inclòs en l’experiència global?
Aquest suplement envia un missatge poc amable: el client que vol gaudir de l’entorn ha de pagar més, mentre que qui accepta quedar-se dins paga menys. En un moment en què la restauració busca connectar emocionalment amb els seus comensals, aquest tipus de pràctiques trenquen aquesta complicitat.
El respecte pel client no es demostra només amb una bona cuina o un bon servei, sinó també amb polítiques clares, coherents i justes. Cobrar per la terrassa és, moltes vegades, una decisió que no suma, sinó que resta. Resta confiança, resta simpatia i, a la llarga, potser fins i tot resta fidelitat. I això, cap suplement ho pot compensar.
