En el món de la gastronomia contemporània, on el menjar ha deixat de ser un simple acte de nutrició per convertir-se en una experiència sensorial, emocional i, fins i tot, intel·lectual, la disjuntiva d’optar per un menú degustació o per la carta continua essent motiu de debat entre cuiners, crítics i comensals. No es tracta només de dues fórmules de servei, sinó de dues maneres d’entendre la relació entre el cuiner i qui seu a taula; dues filosofies que dialoguen -i a vegades s’enfronten- dins d’un mateix restaurant gastronòmic.
El menú degustació és, en essència, una narració culinària. Cada plat és un capítol d’una història que el xef vol explicar, una successió de textures, sabors i emocions que es despleguen amb un ordre i un ritme pensats amb precisió. És una proposta de confiança, un acte gairebé de rendició voluntària davant del criteri d’un creador que coneix millor que ningú el producte, la temporada i el seu propi llenguatge gustatiu. Quan funciona, el menú degustació permet viure una experiència completa, on res és casual i tot té sentit, des de la primera mossegada que desperta el paladar fins al dolç final que clou el relat amb coherència i emoció.
Optar per la carta, en canvi, és exercir la llibertat gastronòmica. És poder triar segons l’estat d’ànim, el moment del dia o el desig més immediat. La carta és més flexible, més oberta i, sovint, més accessible. Permet repetir plats estimats, improvisar combinacions o descobrir la cuina d’un restaurant a poc a poc, sense l’exigència ni la intensitat que pot implicar un llarg menú degustació. Té també un component més social: compartir entrants, provar plats diferents i dialogar al voltant del menjar, més que submergir-s’hi com en un espectacle total.
El debat entre menú i carta és, en realitat, una qüestió de disposició. El menú és per a qui vol escoltar una història; la carta, per a qui prefereix escriure’n la seva pròpia. El menú demana atenció, paciència i curiositat; la carta ofereix autonomia, espontaneïtat i complicitat. El primer apel·la a l’experiència; la segona, al plaer. No hi ha una fórmula superior, hi ha moments i àpats que reclamen la direcció ferma d’un cuiner, i d’altres que demanen la llibertat del comensal.
Potser el veritable luxe no és triar entre una opció o l’altra, sinó tenir la possibilitat d’alternar-les segons el que busquem, deixar-nos sorprendre o simplement gaudir. Al capdavall, la bona cuina, sigui en format degustació o a la carta, sempre és aquella que sap emocionar i fer-nos oblidar el temps mentre dura el plaer.
