Hi ha plats que no necessiten estrelles Michelin per quedar gravats a la memòria. N’hi ha que amb prou feines aguantarien una anàlisi tècnica: la pasta massa cuita, la salsa espessa, un excés de ceba al sofregit, o la carn una mica passada. Però quan arriben a taula desperten alguna cosa més profunda que el paladar: remouen records, afectes, fragments de vida. És el poder invisible de la cuina emocional, aquella que transcendeix la perfecció per parlar directament amb el cor.
Els macarrons de la iaia en són l’exemple universal. Tothom té la seva versió: amb sofregit llarg i pacient o amb tomàquet de pot, amb formatge ratllat a mà o del que ja ve en bossa. Potser no hi havia precisió en la cocció ni elegància en la presentació, però hi havia una altra cosa: el ritual. El so de la paella, l’olor que anunciava el plat, el plat fumejant que convocava silenci i fam. Aquell gest de servir, generós i sense escatimar, és el que acaba donant sentit a tot plegat.
Les emocions són el condiment més poderós d’un plat. Quan mengem, no només tastem sabors, també tastem moments. Un simple mos pot portar-nos a la infantesa, als àpats familiars quotidians, a un estiu concret o a un amor que ja no hi és. I és que el record gastronòmic no depèn tant de la tècnica com de la connexió humana que l’acompanya. La cuina, en el fons, és una manera de dir “t’estimo” sense paraules.
Per això, en un món on l’excel·lència culinària sovint es mesura amb termòmetres i pinces, convé recordar que el valor d’un plat no sempre es troba en la seva precisió, sinó en la seva ànima. Els macarrons de la iaia potser no serien dignes d’un concurs, però són capaços de guanyar el premi més difícil de tots: quedar-se a la memòria per sempre.
