Quan parlem de gastronomia i elegància, sovint pensem en estovalles ben planxades, copes fines i una posada en escena acurada. Però què passa quan aquest escenari es trasllada a la vora del mar, on el soroll de les onades i la calor del sol conviden a la informalitat? Els restaurants de platja, sobretot els que estan a primera línia de mar, esdevenen l’escenari d’un debat cada vegada més viu: cal mantenir un codi de vestimenta? Han de permetre l’entrada a clients amb banyador, tors nu o xancletes?
La llibertat d’anar còmode, especialment en ple estiu, és indiscutible. Ningú vol sentir-se jutjat per voler menjar una paella després d’un bany, sense haver de passar per casa a canviar-se. Però també és cert que un restaurant, per molt a prop del mar que estigui, és un espai compartit, amb una identitat pròpia i una proposta gastronòmica que mereix respecte.
La clau és distingir entre la guingueta de platja informal, on un cert relaxament del codi de vestimenta pot formar part de l’essència -tot i que la frontera entre la informalitat i el mal gust pot arribar a ser molt prima-, i el restaurant de platja amb vocació gastronòmica, on el producte, el servei i l’entorn demanen una actitud més curosa. En aquest segon cas, el banyador mullat i el tors nu poden xocar frontalment amb l’atmosfera que el local intenta crear.
No es tracta de vestir d’etiqueta per menjar un arròs vora el mar, sinó de trobar un equilibri entre llibertat i respecte. Una samarreta seca, uns pantalons curts nets i unes espardenyes són més que suficients per mantenir la comoditat sense caure en la descurança.
Al final, el codi de vestimenta no hauria de ser una imposició, sinó una expressió de convivència i bon gust. Vestir-se mínimament per seure a taula no és una renúncia, sinó un petit gest d’elegància que diu molt de qui som i del valor que donem al menjar, al lloc i a les persones que ens envolten.
