Fa no pas tants anys, l’olor d’un sofregit a foc lent o el xup-xup d’un estofat era sinònim de llar, de vida compartida al voltant dels fogons. Cuinar en família era molt més que preparar un àpat: era un ritual, una escola de valors, un espai de transmissió cultural i emocional. Avui, però, aquest costum sembla que s’està esvaint entre l’estrès quotidià, les pantalles i els plats precuinats. I això hauria de preocupar-nos.
Les estadístiques són clares: cada cop es cuina menys a casa. Les famílies disposen de menys temps, i el menjar ràpid o a domicili ha deixat de ser l’excepció per convertir-se en la norma. La cuina domèstica, la de cada dia, la dels plats senzills i plens de memòria, està perdent terreny davant d’una societat accelerada que sovint entén el menjar com un tràmit més, i no pas com un moment per compartir.
I no parlem només de nutrició, tot i que també és preocupant. La manca de cuina casolana està estretament lligada a una alimentació menys saludable, més rica en greixos, sucres i productes ultraprocessats. Però el que es perd va més enllà del valor nutritiu. Es perd llenguatge culinari vinculat a la cuina tradicional, paraules com “enrossir”, “ofegar”, “trinxar”, ”adobar” o “fer xup-xup” deixen de tenir sentit quan no hi ha context on viure-les. Es perd memòria: les receptes que passaven de generació en generació dins de les famílies, es desdibuixen o es dilueixen per acabar en l’oblit. I es perd vincle, la cuina en comú és un acte d’amor, un espai on es riu, es discuteix, es parla de la vida.
No és nostàlgia, és consciència. Si volem una societat més sana, més arrelada i més conscient, cal reivindicar el valor de la cuina casolana. Això no vol dir tornar al model tradicional on només un membre –normalment la dona– es feia càrrec del menjar, sinó compartir la responsabilitat i el plaer de cuinar entre tots els membres de la família. Preparar una truita, uns macarrons o una crema de carabassa plegats pot ser una experiència senzilla però profunda. Ens fa presents, ens ensenya paciència, cooperació i orgull per allò que hem fet junts.
Recuperar la cuina familiar no vol dir rebutjar la modernitat. Tenim robots de cuina, receptaris digitals, vídeos tutorials i més coneixement que mai. Però tot això hauria de servir per empoderar-nos, no per desconnectar-nos. No deixem que cuinar sigui una excepció reservada per a les festes o les xarxes socials. Que torni a ser un acte quotidià, honest i, sobretot, compartit.
Perquè, al cap i a la fi, el que realment alimenta no és només el que mengem, sinó com i amb qui ho preparem. I això, com tantes coses valuoses, comença a casa.
