Amb més de setanta anys d’història, la coca de Llavaneres s’ha convertit en un símbol gastronòmic de Sant Andreu de Llavaneres, al Maresme. En parlem amb Maria Fàtima Sala Cabot, filla del creador d’aquesta recepta emblemàtica, que avui manté viu el llegat familiar de la Pastisseria Sala juntament amb el seu fill, representant de la sisena generació de pastissers.
Recorda com va sorgir la idea de la coca de Llavaneres?
Sí, va ser l’any 1955. Uns senyors que estiuejaven al poble i que celebraven un casament van venir a la pastisseria per encarregar unes postres originals. El meu pare va començar a fer proves i va crear aquesta coca amb crema. Els va agradar molt i, a partir de llavors, la vam començar a fer habitualment. Al principi li dèiem “coca de crema”, però amb el temps, com que era típica d’aquí, la gent li va acabar dient “coca de Llavaneres”.
Va ser una creació planificada o va sorgir per casualitat?
Va sorgir una mica per necessitat, perquè aquests clients buscaven alguna cosa especial pel seu casament. El meu pare era molt creatiu i va voler innovar. No va ser una invenció planificada, sinó fruit de la seva voluntat de fer alguna cosa nova i del seu enginy.
Què la feia diferent d’altres coques del moment?
En aquell moment la majoria de coques eren de brioix, com les típiques de Sant Joan, amb fruita, crema o pinyons. Però aquesta era de pasta de full, amb una crema molt suau, i això la feia totalment diferent. Va ser una novetat en el món de la pastisseria del moment.
La recepta original s’ha mantingut fins avui o ha anat evolucionant?
S’ha mantingut exactament igual. El meu pare, abans de morir, va insistir molt al meu fill que no es toqués res de la recepta i que sempre es fessin les coses ben fetes, amb matèria primera de qualitat. I així ho fa en Joan, el meu fill, que segueix la mateixa recepta pas per pas, tal com la feia el seu avi.
Com ha estat l’acollida de la coca al llarg del temps?
Molt bona. Ja fa setanta anys que la fem i segueix sent el nostre producte estrella. És el que venem més. A més, no només se’n ven aquí: la coca ha viatjat per tot Catalunya, Europa i fins i tot Amèrica. La gent se l’emporta com un tresor.
Què ha significat per a vostè créixer amb aquest llegat?
M’ha fet molt feliç veure com la seva creació ha perdurat i ha tingut tant èxit. També gràcies a l’esforç de la meva mare per mantenir-la. A més, veure que el meu fill, que és la sisena generació de pastissers a la família, ha decidit continuar aquest camí, m’omple d’orgull. Quan el meu pare va morir, ho va fer content sabent que un dels seus quinze nets volia seguir el seu ofici.
Creu que la coca forma part de la identitat del poble?
Totalment. Amb aquesta coca hem portat el nom de Llavaneres a tot Catalunya. Ara vas a qualsevol pastisseria i veus que hi fan “coca de Llavaneres”. Ens la copien arreu, però això també vol dir que hem deixat empremta. És una manera molt bonica de fer poble.
Li agradaria que la coca fos més present en esdeveniments o rutes gastronòmiques?
Sí, fer-ne difusió sempre és positiu. Ara bé, és un producte delicat: porta crema i no es pot portar a qualsevol lloc ni a qualsevol fira. A més, som un equip petit i no tenim prou personal per assistir a molts esdeveniments. Però tota la promoció que se’n pugui fer, benvinguda sigui, perquè és bo per a tothom.
