Maria Nicolau (la Garriga, 1982) és un dels fenòmens més sorprenents de la cuina catalana contemporània. L’artesana dels fogons, com li agrada autodenominar-se, acumula èxits destacats en el panorama televisiu i ha liderat les vendes en el món editorial amb llibres com Cremo! (Columna) i Cuina! O barbàrie (Ara Llibres). La seva passió, esforç i do de paraula han fet fortuna en el sector i han catapultat a la cuinera vallesana a la fama. Des d’una posició privilegiada, Nicolau no ha dubtat a utilitzar l’altaveu mediàtic per erigir-se en defensora de la proximitat, la sostenibilitat i la tradició. En aquesta entrevista a Vadegust, Nicolau ens obre una mica més les portes del seu particular imaginari i manera d’entendre la vida.
Els èxits dels seus llibres i aparicions a la televisió, premsa i ràdio han estat meteòrics vist des de fora. Com ho porta?
El “fenomen Maria Nicolau” jo l’estic vivint des de dins i tinc la sensació que és molt bonic i intens. Tot no ha sigut gratuït, és el resultat de molta feina.
A molta gent li agrada el que fa i explica.
Penso que el món té ganes de sentir a parlar de gastronomia i de cuina d’una altra manera. S’ha demostrat que hi ha gent amb ganes de ser interpel·lada des d’un punt de vista diferent i això em fa feliç. He connectat amb una altra forma de parlar i ha funcionat.
I a vostè l’ha ajudat!
Si no comparteixes et pots arribar a sentir molt sol.
Quin és el pitjor plat que ha tastat mai?
Va ser a Vitòria i no pel fet de ser a Vitòria perquè allà s’hi menja de collons. El cas és que vaig anar a un restaurant que m’agradava molt i on sovint demanava els mateixos plats. Aquell dia, però, em vaig adonar que els cambrers eren diferents, la carta era la mateixa, però havien traspassat el restaurant. Com sempre vaig demanar la broqueta de pollastre de la carta i em van servir una broqueta de pollastre a la planxa amb salsa de quètxup. Ho vaig trobar una falta de respecte tan gran que és l’únic cop a la vida que he demanat el full de reclamacions.
Qui l’ha influenciat més a la vida?
Els que més ens influencien són els pares.
Quin és el menjar que la transporta a més llocs?
Les olles. Jo defenso les olles d’estofats siguin tailandeses, catalanes, gallegues o franceses. Una olla de carns, peixos, verdures, tubercles, pastes o arrossos, és un tresor.
D’on ve la seva passió per l’escriptura?
Del mateix lloc que la de la cuina: de dins. No és una cosa que hagi reflexionat i hagi dit “Maria, quan siguis gran seràs escriptora”.
A part dels llibres, té un blog i una columna al diari El País.
Sí, fa molts anys que bolco els meus pensaments en pàgines de Word i la necessitat de compartir-los l’he tingut sempre.
Què ens aporta la cuina?
La constatació que es pot menjar bo, bonic, nutritiu, saludable i plaent per bastants pocs diners si saps cuinar. Si no saps cuinar, el menjar es converteix, automàticament, en una cosa més cara, més insalubre i més perjudicial per a la salut i el medi ambient.
Cuinar és revolucionari?
Crec que tots hauríem d’aspirar a cuinar una mica millor del que cuinem.
Què els diria als joves cuiners i cuineres que pugen i volen jugar a la Champions de la restauració per tenir una estrella Michelin?
Que els pobres també han de menjar. Els cuiners i cuineres no podem aspirar a treballar només a restaurants de rics. Necessitem atraure talent a la gastronomia de gamma mitjana que és la que podem gaudir tots.
Proposa un canvi de mentalitat?
Podem viure sense restaurants creatius, però no podem viure sense menjar.
Ben cert!
Crec que el més important és sentir-se valorat, respectat i orgullós de la feina que un fa. Aquesta satisfacció pot ser que no es trobi en el treball en cadena que comporta un restaurant d’alta gamma.
Expliqui’ns un somni.
Seria collonut que gran part dels cuiners i cuineres de les escoles de Formació Professional públiques d’aquest país agafessin i, amb diàspora, es repartissin per tot el territori. Que comencessin a agafar els restaurants petits de barri o comarca que es traspassen i acaben morint. Que ells i elles els portessin i els fessin pujar enlaire.
Un relleu generacional?
Sí, el meu somni és aquest. Veure que els centenars de llicenciats de cuina que surten cada any dels centres de formació catalans s’expandeixen i es posen a fer escabetx de verat, fideus a la cassola, suquets d’escórpora, romescos…
Calen més establiments de cuina tradicional catalana?
És un tipus de restaurant que es troba a faltar cada dia més i que pot donar satisfacció tant als clients i com als treballadors.
A veure si es compleix el somni!
Bua, això seria acollonant!
1 
