Préssecs, albercocs, nectarines o paraguaians comparteixen una característica fàcilment recognoscible: un pinyol dur al centre de la fruita. A l’interior hi ha una llavor que, pel seu aspecte, recorda molt una ametlla. Precisament aquesta semblança pot portar algunes persones a pensar que també es pot menjar, però no és una bona idea.
Les llavors dels préssecs i els albercocs poden contenir amigdalina, un compost natural que, una vegada ingerit, pot donar lloc a cianur. El risc és especialment important en les llavors amargues, que poden presentar concentracions elevades d’aquesta substància.
Per què s’assemblen a una ametlla?
No és una coincidència. El presseguer, l’albercoquer i l’ametller pertanyen al gènere botànic Prunus. Els seus fruits són drupes, és a dir, tenen una part exterior que envolta un pinyol dur dins del qual es troba la llavor.
En el cas de l’ametller, és aquesta llavor la que consumim habitualment. Però cal distingir entre les ametlles dolces destinades al consum i les ametlles amargues, que poden contenir quantitats molt més elevades d’amigdalina.
Una situació similar es produeix amb els pinyols d’altres espècies del mateix gènere.
De l’amigdalina al cianur
L’amigdalina pertany al grup dels glucòsids cianogènics, compostos que determinades plantes produeixen de manera natural. Quan una llavor que en conté es tritura o es mastega, es poden produir reaccions que acaben alliberant cianur d’hidrogen.
El cianur interfereix en la capacitat de les cèl·lules per utilitzar l’oxigen i, en quantitats suficients, pot provocar una intoxicació greu. Entre els possibles símptomes hi ha mal de cap, mareig, nàusees, vòmits, debilitat o dificultat per respirar. Les intoxicacions importants poden arribar a tenir conseqüències molt més greus.
La concentració d’amigdalina, a més, no és idèntica en totes les llavors. Pot variar segons l’espècie i la varietat, entre altres factors. Per aquest motiu, no és prudent establir a casa una quantitat de llavors que es pugui considerar universalment segura.
I les llavors de l’albercoc?
Existeixen varietats d’albercoc amb llavors més dolces i altres amb llavors marcadament amargues. En alguns països, determinats productes elaborats a partir d’aquestes llavors es comercialitzen per a usos alimentaris, però han d’ajustar-se als límits de seguretat establerts per a aquests compostos.
Això no significa que sigui segur obrir el pinyol d’un albercoc comprat per menjar-ne la fruita i consumir-ne directament la llavor. A simple vista no podem determinar-ne la concentració d’amigdalina.
Altres fruites, com les pomes i les peres, també tenen llavors amb compostos cianogènics, però les quantitats i els patrons habituals de consum són diferents. Empassar accidentalment alguna llavor sencera d’una poma no és comparable a mastegar deliberadament llavors de préssec o albercoc.
Tampoc serveixen per tractar el càncer
L’amigdalina també s’ha comercialitzat sota denominacions com laetril o, de manera inadequada, “vitamina B17”, atribuint-li propietats contra el càncer. No és una vitamina i no hi ha evidència clínica sòlida que demostri que consumir-la curi o tracti aquesta malaltia.
En canvi, sí que existeix un risc conegut d’intoxicació per cianur, especialment quan es consumeix per via oral.
Per això, si en tallar un préssec o un albercoc el pinyol apareix trencat i deixa al descobert la llavor, la recomanació més prudent és senzilla: no menjar-la. La part que interessa d’aquestes fruites és la polpa; la llavor amagada dins del pinyol és millor deixar-la fora del plat.
