Amb l’arribada de la tardor, el moniato torna a guanyar protagonisme a les cuines, especialment coincidint amb la Castanyada. El seu gust dolç i la seva textura el converteixen en un ingredient habitual de receptes tradicionals, però també en una alternativa a la patata per preparar guarnicions, cremes o plats al forn.
Ara bé, quin dels dos aliments és més saludable? El dietista-nutricionista de La Vanguardia Aitor Sánchez explica que les diferències nutricionals entre la patata i el moniato són relativament petites, tot i que aquest últim presenta alguns avantatges pel que fa al contingut en determinats micronutrients.
El moniato destaca pel betacarotè
Tant la patata com el moniato són aliments rics en hidrats de carboni, principalment en forma de midó, i aporten energia, fibra i diferents vitamines i minerals.
La principal diferència és que els moniatos de polpa taronja contenen quantitats elevades de betacarotè, un pigment vegetal que l’organisme pot transformar en vitamina A segons les seves necessitats.
Aquesta vitamina contribueix al funcionament normal del sistema immunitari, al manteniment de la visió i a la salut de la pell i les mucoses.
El color ataronjat del moniato és precisament una pista de la presència d’aquests carotenoides, que també trobem en aliments com la pastanaga, la carbassa o el caqui.
La patata, per la seva banda, pot aportar quantitats interessants de vitamina C, vitamina B6 i potassi, entre altres nutrients. Per tant, no es tracta de considerar un aliment bo i l’altre dolent, sinó de reconèixer que tenen perfils nutricionals diferents.
Per què el moniato és més dolç?
Una altra diferència evident és el gust. El moniato acostuma a tenir més sucres naturals que la patata, fet que explica la seva dolçor característica.
A més, durant la cocció, especialment quan es rosteix lentament, una part del midó es pot transformar en sucres més senzills, cosa que intensifica aquest sabor.
Tanmateix, aquest contingut en sucre no converteix el moniato en un aliment poc saludable. Es tracta d’un tubercle que també aporta fibra i altres nutrients, i que es pot consumir habitualment dins d’una dieta variada.
La seva dolçor, de fet, permet utilitzar-lo en algunes preparacions de rebosteria casolana sense necessitat d’afegir-hi tanta quantitat de sucre.
La manera de cuinar-los és determinant
Segons Sánchez, més enllà de les diferències entre tots dos tubercles, un dels factors més importants és la tècnica de cocció.
Preparar patates o moniatos al forn, bullits, al vapor o al microones permet obtenir plats amb poc greix afegit. En canvi, fregir-los en abundància d’oli incrementa considerablement el contingut calòric de la preparació.
També es poden consumir amb pell, sempre que estigui en bon estat i es renti correctament, per aprofitar-ne una part de la fibra. Cal evitar, però, les parts verdes o els brots de les patates.
En definitiva, el moniato ofereix un avantatge nutricional destacat gràcies al betacarotè, però això no significa que hagi de substituir la patata. Alternar-los és una bona manera de diversificar l’alimentació i aprofitar les qualitats de tots dos.
