Quan parlem de controlar la glucosa després d’un àpat, acostumem a pensar en què mengem, en quina quantitat o en si hem fet exercici. Una nova investigació planteja que podria existir un altre factor a tenir en compte: amb qui compartim la taula.
Un estudi liderat per investigadors de la Universitat Hebrea d’Israel ha observat que, després de consumir el mateix àpat estandarditzat amb hidrats de carboni, els participants presentaven pics de glucosa més baixos i recuperaven abans els nivells previs quan menjaven en companyia que quan ho feien sols.
El treball, publicat a Science Advances, forma part d’una investigació més àmplia sobre la denominada «fisiologia social»: la possibilitat que la presència d’altres persones influeixi directament en alguns processos fisiològics.
Un mateix àpat, una resposta diferent
Els investigadors Shir Atzil, Monia Masalha i Shai Fuchs van comparar la resposta de l’organisme en diferents contextos socials. Els resultats suggereixen que la regulació de la glucosa no depèn exclusivament de les característiques nutricionals dels aliments.
En els experiments, consumir el mateix àpat en presència d’una persona propera es va associar amb una resposta glucèmica més moderada que menjar-lo en solitari.
Això no significa que la companyia pugui contrarestar els efectes d’una alimentació desequilibrada ni que sigui una estratègia per tractar la diabetis. Els resultats descriuen un efecte observat en unes condicions experimentals determinades i no substitueixen les recomanacions sobre dieta, activitat física o tractament mèdic.
Què és la “fisiologia social”?
La hipòtesi dels investigadors és que l’organisme humà no funciona com un sistema completament aïllat. La proximitat d’altres persones, especialment quan existeix un vincle afectiu, podria modificar la manera com regula determinades funcions internes.
L’equip va observar efectes no només sobre la glucosa. La proximitat social també es va relacionar amb una millor regulació de la temperatura corporal durant l’exposició al fred i amb canvis en les respostes fisiològiques associades a l’estrès, tant en adults com en nadons.
Un detall especialment interessant és que alguns d’aquests efectes apareixien fins i tot sense contacte físic. Segons els investigadors, tampoc es podien explicar simplement perquè els participants estiguessin menys estressats quan estaven acompanyats.
Les relacions també poden influir en el cos
Els autors plantegen que aquesta regulació compartida podria tenir una explicació evolutiva. Els humans som una espècie profundament social i la convivència amb altres individus podria haver proporcionat avantatges no només relacionats amb la protecció o l’obtenció d’aliments, sinó també amb l’eficiència fisiològica.
Tot i això, encara cal determinar fins a quin punt aquests efectes experimentals es tradueixen en beneficis metabòlics rellevants a llarg termini i si es produeixen de la mateixa manera en persones amb diabetis o altres alteracions metabòliques.
L’estudi, per tant, no converteix els àpats compartits en un tractament per controlar la glucosa. Sí que aporta una perspectiva interessant: quan analitzem com respon el nostre organisme al menjar, potser no només importa què tenim al plat, sinó també el context social en què ens asseiem a taula.
