Poques elaboracions gastronòmiques han aconseguit una expansió tan global com la pizza. El que va començar sent una senzilla massa de farina i aigua ha evolucionat al llarg dels segles fins a convertir-se en un dels plats més consumits i reinterpretats del planeta.
Els seus orígens es remunten a les antigues civilitzacions mediterrànies i de l’Orient Mitjà, que ja elaboraven masses planes acompanyades dels ingredients disponibles en cada territori. Amb el pas del temps, aquests preparats van incorporar nous productes, entre ells el tomàquet, arribat d’Amèrica, que acabaria esdevenint un dels elements essencials de la pizza moderna.
De menjar popular a fenomen mundial
La història de la pizza està estretament vinculada a Itàlia, especialment a Nàpols. Durant molts anys va ser considerada una menja humil, consumida principalment per les classes populars. La seva popularitat, però, va créixer fins a convertir-se en un símbol de la cuina italiana.
Una de les versions més conegudes és la pizza Margherita, associada a la reina Margarida de Savoia. Segons la tradició, una pizza elaborada amb tomàquet, mozzarella i alfàbrega va rebre el seu nom després d’una visita de la monarca a Nàpols.
Posteriorment, la immigració italiana va portar la pizza als Estats Units, des d’on es va expandir encara més fins a convertir-se en un producte de consum universal.
Una guia per als amants de les masses
Aquest ampli univers és el que recull Edu Lavandeira, conegut a les xarxes socials com a Opelouro, al llibre Planeta Pizza (Oberon), tal i com publica el portal “Gastro” de Telecinco.
L’autor, especialista en masses i divulgador gastronòmic, ofereix una guia detallada sobre tots els aspectes necessaris per elaborar pizza a casa: ingredients, eines, fermentacions, tècniques d’amassat, bolejat, estirat i cocció.
Segons Lavandeira, la pizza napolitana és probablement la més famosa, però només representa una petita part de la diversitat existent. Entre els estils que destaca hi ha la pizza romana a la pala, la pizza al padellino, el panuozzo, les versions argentines, les turques o els estils Detroit i Nova York.
La importància de la massa
L’autor defensa que no existeixen secrets, sinó coneixement i pràctica. Factors com la hidratació, la fermentació o el tipus de farina tenen una influència decisiva en el resultat final.
La fermentació, en particular, és una de les fases més importants del procés. També hi intervenen aspectes com el sistema d’amassat, la manipulació de la massa o la manera de col·locar-la al forn.
La cocció varia segons l’estil de pizza. Com a exemple, Lavandeira explica que la pizza napolitana tradicional es cou a uns 450 graus durant entre 60 i 90 segons, una tècnica que permet obtenir una massa tendra amb un lleuger toc cruixent.
Combinacions per a tots els gustos
El llibre també recull nombroses propostes d’ingredients i combinacions. Entre elles hi ha clàssics com la marinara, elaborada amb tomàquet, all, orenga i oli d’oliva, o la diabòlica, amb embotits picants i mel especiada.
També inclou receptes més elaborades, com les de cansalada i bolets, ventresca de tonyina i ceba vermella, cecina amb burrata i pesto de rúcula, una versió inspirada en el pop a feira gallec o una pizza de gambes a l’allada.
Amb aquesta obra, Lavandeira reivindica la pizza com molt més que un plat popular: un univers gastronòmic on la tècnica, la fermentació i la creativitat tenen un paper fonamental.
