Hi ha restaurants que fan honor al seu nom i d’altres que, a més, en fan una manera de viure. Aquest és el cas de l’Amistat, un establiment de Premià de Mar on les parets no només sostenen un edifici centenari, sinó també bona part de la memòria col·lectiva del municipi. Aquí, entre plats de cuina casolana, partides de botifarra i converses que s’allarguen després del cafè, encara batega aquell esperit cooperativista que va fer néixer els primers ateneus obrers de Catalunya.
Retrocedim fins al 1892, quan Premià de Mar amb prou feines arribava als 2.000 habitants. Aquell any, una seixantena de veïns van decidir unir esforços i fundar el Centre Mutual l’Amistat Obrera, una entitat concebuda per ajudar els treballadors en moments de necessitat i, alhora, oferir-los activitats culturals i recreatives. Deu anys més tard, gràcies a les quotes i aportacions dels socis, es va aixecar l’edifici principal, que ja incloïa una sala cafè. La data de construcció, encara gravada a la façana del restaurant l’Amistat.
Ara, més d’un segle després, travessar-ne la porta és submergir-te en un d’aquells espais que semblen resistir-se a les presses del món contemporani. Els sostres alts delaten l’edat de l’edifici, mentre que els grans finestrals deixen passar una llum que convida a quedar-s’hi. “És un bar històric, el més antic del poble i un dels més coneguts”, explica Leonardo Galanti, actual responsable de l’establiment, a Vadegust, qui fa una dècada que està al capdavant d’aquest negoci.
Però l’Amistat no viu només de la nostàlgia. La cuina continua sent un dels seus principals reclams. Per uns 15 euros, el menú del dia ofereix tres primers i tres segons a escollir, amb elaboracions casolanes que responen a una premissa tan senzilla com necessària: menjar bé sense haver de gratar-se gaire la butxaca. Galanti explica que aposten per una cuina de mercat “amb la voluntat de mantenir uns preus assequibles”. Una filosofia que connecta amb la vocació popular d’un establiment nascut, precisament, per donar resposta a les necessitats de la classe treballadora. Les postres del dia hi posen el punt final, sovint amb alguna proposta que sorprèn els comensals.
Les opinions dels clients coincideixen a destacar tres ingredients que no apareixen a la carta: l’encant, la història i l’ambient. Perquè malgrat el pas dels anys, l’ambient conserva aquella familiaritat dels casinos i ateneus de tota la vida. No és estrany coincidir amb els integrants d’una companyia de teatre que acaba d’assajar, amb veïns que s’han trobat per fer el cafè o amb jugadors veterans que despleguen les cartes sobre la taula i converteixen una partida de botifarra en tot un ritual.
Aquesta convivència entre gastronomia i cultura no és casual. Amb els anys, el complex es va ampliar amb un teatre, una sala de cinema i una biblioteca instal·lada en una casa veïna. Durant dècades, el cafè va esdevenir un dels cors socials del barri antic, escenari de tertúlies, partides de dòmino, balls de Carnaval i trobades d’entitats locals, com la Penya Barcelonista. Un lloc on la vida associativa trobava aixopluc i on les relacions veïnals es teixien sense necessitat de grans esdeveniments.
Potser aquest és el secret de l’Amistat: haver entès que un restaurant també pot ser una extensió del carrer, una sala d’estar compartida i un refugi quotidià.
