Durant la postguerra espanyola, preparar un àpat no tenia res a veure amb anar a comprar, fullejar receptaris o escollir plats. La manca d’aliments ho condicionava tot. Amb els rebosts gairebé buits, moltes famílies havien d’afinar l’enginy per allargar qualsevol mos. D’aquell context de penúria van sorgir fórmules tan extremes com els seitons sense peix, el cafè sense cafè o la xocolata sense cacau, solucions pensades més per enganyar la gana que no pas per plaer.
Entre totes aquestes elaboracions de subsistència, n’hi ha una que avui gairebé no es troba enlloc, ni tan sols a les fleques més especialitzades, però que durant aquells anys va ser clau per alimentar moltes llars.
El pa que va salvar molts estómacs a la postguerra
Entre 1939 i inicis dels anys cinquanta, els anomenats “anys de la fam” es van estendre arreu de l’Estat. El blat era escàs i difícil d’aconseguir, i moltes famílies buscaven alternatives que no depenguessin del racionament oficial. En zones de devesa, les alzines oferien un recurs valuós: les glans. No eren un producte apreciat, però sí energètic, gratuït i accessible per a qui pogués recollir-les.
Les glans d’alzina, especialment les més dolces, es menjaven crues, torrades o triturades per barrejar-les amb altres ingredients. Amb aquesta base, a moltes cases s’elaborava un pa fosc, dens i pesant, conegut sovint com a “pa negre”. El gust no sempre era agradable i, si el procés de treure l’amargor no es feia bé, el resultat podia ser especialment aspre.
Aquest pa de glans no va néixer per seduir el paladar, sinó per omplir l’estómac en temps en què qualsevol aliment era millor que res.
Com es feia el pa de glans de la postguerra
Avui dia, si algú decideix reproduir aquest pa, ho fa per interès històric o per recuperar un sabor gairebé oblidat, no pas per necessitat. Tot i així, la base continua sent molt similar, amb l’avantatge actual de disposar de més temps i millors mitjans.
Ingredients:
- 200 g de farina de glans (crues, pelades i desamargades)
- 800 g de farina de blat
- 15 g de sal
- 15 g de llevat fresc o massa mare
- 500–550 ml d’aigua
- Un raig d’oli d’oliva (opcional, per suavitzar la molla)
Preparació de la farina de glans:
Primer cal recollir glans sanes o adquirir-les ja netes. Un cop pelades, es trituren fins a obtenir una farina gruixuda. Aquesta es cobreix amb aigua freda, que s’ha de canviar diverses vegades al dia fins que desaparegui l’amargor. Després s’estén la farina humida i es deixa assecar completament. Quan és seca, es pot moldre de nou perquè quedi més fina.
Elaboració del pa:
Es barregen la farina de glans i la de blat, una combinació habitual a la postguerra per fer el pa més lleuger. A continuació s’hi afegeixen la sal, el llevat i l’aigua, i es pasta fins que la massa agafa cos. Es deixa reposar una o dues hores perquè fermenti, es forma una peça senzilla i es deixa llevar de nou mentre s’escalfa el forn. Finalment, es cou a uns 200 °C durant uns 40 o 45 minuts. Si es vol una crosta més cruixent, es pot col·locar un recipient amb aigua dins del forn.
El resultat conserva un caràcter rústic i fosc, però amb una molla una mica més amable i un sabor més equilibrat que el d’aquells anys. Allò que va néixer de la necessitat extrema avui serveix per mirar enrere i entendre com, quan el blat era un luxe, la fam es combatia amb el que oferia l’alzina.
