L’endevinalla fa així:
Porta el barret ben rodó,
la casa vermella té, el busquen per la tardor amb cistella i un bastó.És el rovelló, és clar, el bolet més apreciat dels Països Catalans, el més buscat per tothom. Catalunya és un país de boletaires, dels que surten a agafar-ne encara que les expectatives no siguin gaire afalagadores. I no es tracta només d’agafar-ne, sinó de menjar-ne també, acompanyats de costelles o embotits. Al setmanari L’Ase del 28 de juliol de 1867 van publicar la poesia ‘¡Oydá!’:
Demá tantost lo sol
mostre sos raigs primers;
la gorra decantada,
lo corbatí d’anell
vestit de trajo brut,
y espardanyeta als peus,
eixirem de la vila
cap á cercar bolets.
Que Deu nos do bon dia
mitj núvol, mitj seré;
que no mancarà gresca
¡oydà!
¡de gresca si ’n farém!
Tantost siam á fora,
saltá á més no poder,
arremangats de calsas,
la riera passarém;
després l’aspre montanya
la muntarem corrent,
fins que ’ns manque la forsa
fins que ’ns manque l’alé
essent en la masia
jaurém en un pallé,
y habent prou reposat
¡oydá!
¡minyons com ballarém!
¡Amunt altre vegada!
al coll bastó, y cistell
de carn, de butifarras
d’ous y de pa plé á seny;
y assota de la aixella
lo bot plé de xarel.
Cuant manque lo coratge,
lo ventre n’omplirém
per fer mes bon camí;
tenintne lo coll sech,
a l’ombra d’algun arbre
¡oydá!
¡noys, com tragagerém!
¡Deu nos aguante ’l colso
y ’ns dóngui enteniment!
sinó ’m sembla que al bosch
no arribarém may mès.
Apa, apa, un altre espenta,
ja ’s vehuen los pins vells
del bosch que cada anyada
la nostre gresca veu.
Cerquem los rovellons
que tapa ’l fullach sech;
la terra n’es humida,
¡oydá!
¡minyons, que ’n trobarém!
Anem á correcuita
que ’l sol ja va cahent;
la pitansa ’ns espera,
¡cap á ball falta gent!
Mireu l’arros com fuma
¡y portem unas dents!
La taula n’es parada
dessota un garrofé,
que encar’ que tinguem gana
l’ayre ’n fa venir més.
Los plats á coromull
¡oydá!
¡com nos atiparem!
Avall, avall com l’aigua
noys, no ’ns aturém gens
sinó per marxá ab sol
potsé y ’ns faltará temps.
¡Adeu, montanya, adeu!
Vulla Ell que venir puguia
á veuret l’any vinent.
Ja s’acabat lo broquil
Deu nos dó son, amen.
Si nos en dona forsa
¡oydá!
¡minyons com dormirém!
A la llosa és una manera de coure típica del Pirineu català, coneguda des del Pallars fins a la Garrotxa. Consisteix a posar una llosa de llicorella al damunt de tres pedres, calar-hi un foc a sota i coure-hi a sobre tota mena de viandes, i una de les més habituals són els rovellons. El costum deu ser prehistòric, però ha arribat als nostres dies sense fer canvis, si n’exceptuem la planxa dels bars i les cafeteries, que és el mateix però amb ferro, una versió moderna. Sigui com vulgui, els rovellons, així preparats, són un mos de primera, una llepolia ancestral.
Al Pirineu i el Prepirineu la gent agafa bolets des de temps també immemorials, com és natural. Domènec Moli, en el llibre A la recerca d’una cuina garrotxina, dona algun consell als boletaires:
La tardor és un temps agraït, de dies càlids i suaus, de qualitats de vellut i sonoritats de vol d’au. Qualsevol dia de tardor, agafeu un gros cistell, dins el qual no ens haurem oblidat de posar un bon tros de pa, potser amb un rodó formatge d’ovella o de cabra, d’aquells que encara es venen al rengle, o qui sap si un pintoresc tros de peltruc acompanyat d’una generosa botella de vi. Traslladeu-vos a frec d’un bosc —si és a les primeries de tardor, en direcció a Camprodon, i si és més tard cap a l’Empordà—, i comenceu un pacient, meticulós escorcoll del bosc buscant bolets; és un plaer incommensurable, propi de privilegiats. I si ensopegueu un racó no gaire remenat i comenceu a omplir el cistell de bolets, no colgueu l’esmorzar; i per això, allò millor que podeu fer és aprofitar el sol tebi de les deu i, parsimoniosament, menjar-vos el pa amb formatge. És, aquest esmorzar al bosc, un exercici per a tots els sentits: per al gust, tant se val; per a l’olfacte, que s’omple d’aquest perfum del bolet, només comparable al dels cargols a les nits de pluja estiuenques. Una flaire que no sent tothom! I el tacte!, aquesta deliciosa sensació quan hom prem la bóta, de la qual raja el vi, és quasi un tacte sexual…
I també hi ha qui li agrada de cercar bolets en companyia, tal i com podem llegir en la poesia ‘«Xerxantne» un bon regalo’, publicada en L’Esquella de la Torratxa del 20 d’octubre del 1899:
—¡Ay!… demizela, tant ém
que’m torno sec y folâtre,
¿veus las jambes? son de catre,
tuxa aquest braç, sembla un rém,
y es que tujurs ens besém,
pro d’ici no passa ja,
mira: al bosch havém d’aná
á xerxarne rovellóns,
y sota dels pinatóns…
—Oh, mon cher ne comprend pas.
—Si demizela á n’allí
ens podrém emé bocú;
y com no’ns veura ningú
unas choses t’haig de dí
boy besante ab frenesí
assentats en un margé,
¿oy que’l dimanxe vindré
á xerxart’ per aná al bosch
per turner al ferse fosch?
—Ne comprend pas. Ecoutez:
Usted no sabe mon Jean
de nôtre France les mœurs;
no basta estimar: d’ailleurs
il faut comprarne a l’instant
un bijou trés elegant,
usted me hará un bon cadeau
d’une aiguille d’or, non pas faux,
et alors moi je suis bien prêt
d’aller con usté au forêt.
—Ara no compro pá jo.
—¡Oh! mon cher c’est degogütant.
—Ja’m pots creure ¡vatua n’ell!
no se que’m dius del cadell.
—¡¡Cadeau!!
—Espera, que al instant
le mot aniré xerxant
á n’al diccioner… ca… ca…
cadeuau… regalo.
—C’est ça.
Usted me compra un bijou,
é moi vous querré beaucoup.
—¿Saps qu’encar’ no compro pá?
Rovellons a la llosa
Ingredients (4 racions): 1 kg de rovellons, 1 tall de cansalada (més aviat fi), alls, julivert, oli d’oliva i sal.
Preparació: de primer netejarem els bolets i els tallarem els peus. En acabant pelarem i trinxarem mitja dotzena d’alls. Seguidament trinxarem uns branquillons de julivert. A continuació posarem la llosa a sobre de tres pedres, fregarem la part de dalt amb all i en farem un foc a sota. La ruixarem amb oli, hi posarem un bocí de cansalada i, quan començarà de fregir, hi posarem els bolets (amb el peu a la part de sota). Ho deixarem coure uns minuts i, en perdre una mica d’aigua, els tombarem, els salarem, hi deixarem caure per sobre la trinxadissa d’all i julivert i, en ser cuits, els traurem, els posarem en els plats i ho portarem a taula.
Variants: hi ha qui, en comptes de fer servir oli, frega la llosa, quan és calenta, amb un tall gruixut de cansalada.
Dialectalismes: rovellons a la ‘llose’ (Pallars Jussà, Alt Urgell), ‘ruvellons’ a la llosa (Andorra, Alt Urgell, Cerdanya, Solsonès, Berguedà, Ripollès), ‘ruveions’ a la llosa (Ripollès, Garrotxa), ‘ruvellús’ a la llosa (Conflent, Capcir), ‘ruillús’ a la llosa, ‘ruellús’ a la llosa (Conflent), ‘ruvions’ a la llosa (Garrotxa), ‘ruvellons a la lloso’ (Solsonès).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
