“Amb pa, sobrassada i vi, el fred és de bon sofrir”, fa la dita popular. La sobrassada és un embotit típic de les Illes (i també d’algunes comarques valencianes) però el pa amb sobrassada es prepara arreu dels Països Catalans, no hi ha cap racó on no el coneguin. Untada sobre una llesca de pa, tendre o torrat, és un dels berenars més habituals, dels que més agraden a la jovenalla, i també a la gent gran, és clar. En realitat sembla com si hagués estat inventada per a untar-la sobre el pa, els dos elements fan una combinació de les bones, d’aquelles que lliguen, com fa el proverbi, com tap i carbassa. A vegades, si és tendra, hi ha costum de passar-la prèviament per la paella, i en resulta molt saborosa, però la barreja és bona de totes les maneres, amb la sobrassada simplement crua o bé fregida.
Joan Castelló i Guasch va anar a pescar un dia amb els amics i, dalt de la barca, van fer per a esmorzar pa amb sobrassada, segons que va contar en l’article ‘A pescar’, publicat en el Diario de Ibiza de l’1 de juny de 1975:
Anam fent esmendades per canviar de lloc. Salpam vegada per hom. A mitjan matí esmorzam. I que és de bo, aquest panet amb sobrassada! Ara i en tant, un xigarret i donam mà a sa baldraca per fer un glop llarg d’aigua fresca.
El trobem al cançoner popular. En transcriurem unes corrandes mallorquines:
Jo tenc es canó qui en cou
d’anit i d’anit passada,
de menjar pa amb sobrassada,
madona de can Alou.
Sa madona de Son Ros
menjava pa i sobrassada,
de crua i de torrada,
per tenir bones colors.
Al·lots si sou bons al·lots
menjareu pa amb sobrassada,
que el cel és damunt la sala
si hi ha molts de camaiots.
La cançó ‘Sant Vicenç Ferrer’, una mica desbaratada, també es mallorquina:
Sant Vicenç Ferrer.
vós treis aigo amb un paner
i no ne vessau cap gota.
Tres monges dins una bota,
petites com a vellanes,
de resar tenien ganes
es dissabte de Nadal,
girant fuies de missal,
mentres deien ses matines.
¿No heu vistes dues sardines
qui escorxaven un porcell?
Una va perdre es capell
dins sa cova d’es Moixons,
i mogueren questions
qui cantaven s’Evangeli:
“Pater nòster, Pater Celis”,
i sa missa està acabada.
menjarem pa i sobrassada
i beurem un poc de vi
per passar aquest sant camí,
i direm que és Santanyí
una vila arraconada.
Aquesta corranda és valenciana i nosaltres la deixarem amb la grafia que hi va fer servir l’autor que la va arreplegar, el sacerdot Joaquim Martí i Gadea:
El home que siga franc
dirá que no’s desatino,
el que’s menge Bernardino
la sobrasá y el pá blanc.
També el trobem en algunes corrandes, com ara ‘Es corpet d’es pou d’En Gatell’, arreplegada per mossèn Alcover; una al·lota anomenada Francina es trasllada a viure al palau d’un corb petit i, quan li ve una mica de gana, només ha de demanar què vol i unes ombres li ho porten immediatament:
I què fa na Francina? S’asseu en taula, i diu:
—Ara berenaria de pa i sobrassada!
I encara no ho va haver dit com, zas!, ses tres ombres li diuen un panet de xeixa i un fil de sobrassades. N’ençata una i xapa es panet, i bones bocinades a sa taiada de sobrassada i an es bocí de pa! i ho trobava tot més bo que un sucre.
La mare de Manuel Vicent li’n donava per a berenar, segons que conta en Comer y beber a mi manera; en traduirem el paràgraf corresponent:
A vegades l’oli i el pebre roig eren substituïts per la sobrassada mallorquina, que ma mare anomenava Tàrbena, perquè la portava un comerciant de mel ambulant d’aquell poble de la serra alacantina de la Serrella, prop del Coll de Rates, on hi havia una colònia de Mallorca, la qual va arribar a aquell lloc per a repoblar-lo després de l’expulsió dels moriscos, i feien embotits amb la fórmula heretada de l‘illa. La sobrassada mallorquina d’aleshores era tan pura que, untada sobre la llesca, t’il·luminava la cara amb la seua llum sense contaminar, producte d’uns porcs que s’alimentaven d’ecologia. En acabar el darrer mos sempre hi havia algun bri de sobrassada entre els queixals i jo el buscava amb la llengua per a desenganxar-lo, i aquesta acció generava molta saliva la dolçor salada de la qual encara no se me n’ha anat del cervell.
A vegades, tot i que no deu ser gaire corrent, hi ha qui hi fa servir llesques de pa amb tomaca, almenys a la Marina, segons que conta Joan Salvador Gayà en Recuerdos de mi infancia:
Cap a les nou del mati, el meu avi va traure la navalla de la seua butxaca: “Pegarem un mosset”, va dir, i va agafar un pa de pagès i va tallar-ne dues bones llesques, a les quals hi va posar tomaca, sal i oli. Un bocí de sobrassada de Tàrbena per a cadascú i un bon penjoll de raïm negre. Fou vist i no vist. Si ja era bo per si mateix, menjar-s’ho en la muntanya n’augmentava la percepció que en feien els sentits. El matí passava ràpidament. La calor s’intensificava.
Altres denominacions: pan con sobrasada (comarques valencianes de parla castellana. ‘Pa amb sobrassada’ és una denominació que es fa servir arreu dels Països Catalans.
Dialectalismes
- Pa amb sobrassada: pa amb ‘subrassada’ (domini del català oriental a Catalunya, Serra de Tramuntana, Menorca, Pitiüses), pa ‘en’ sobrassada (Llitera, Baix Cinca, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià), pa ‘en sobrassà’ (País Valencià), pa ‘en sofrassà’ (Camp de Morvedre, Camp de Túria, Horta), ‘pe’ amb sobrassada (Migjorn, Llevant).
- Pan con sobrasada: pan con ‘sobrasá’.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
