He sentit a dir alguna vegada que la fruita seca ja no s’estila com a postres, però el cas és que es continua venent tant o més que abans i a tots els mercats podem trobar-ne alguna parada, sense comptar la que es ven envasada a les grans superfícies. Potser és que ara es fa servir d’aperitiu, o per a berenar. De totes maneres, aquestes afirmacions no les hem de prendre massa seriosament perquè les persones tenim la tendència a generalitzar les nostres circumstàncies particulars, que sovint no coincideixen en res amb les del veïnat. És clar que ja no sovinteja tant com abans, però tampoc podem dir que hagi desaparegut. Jo mateix, que no soc cap guardià de les tradicions, en menjo per postres de tant en tant, acompanyada d’un gotet de vi dolç per fer-la passar gola avall. I suposo que no dec ser l’únic que ho fa.
En El que hem menjat Josep Pla diu que també li agradava i es plany que no sigui tan freqüent com abans:
En els moments presents, la grana de capellà ha desaparegut dels establiments de restauració pública del litoral i de l’immediat interior. D’ací a pocs anys, ningú no sabrà que han existit aquestes postres que foren tan universals, i tan antigues. Ara, us en donen només en fondes i establiments molt remots del país, molt allunyats i deixats una mica de la mà de Déu. Us solen oferir la grana demanant-vos si un vindria de gust acompanyar-la amb una copeta de vi dolç o de vi ranci. Jo sempre he estat partidari d’aquestes formes d’hospitalitat tan agradable —sobretot si el vi pot ésser canviat per un altre de menys convulsant. Amb el vi que porten, la gent fa, encara avui, una cosa que en diuen suca-mulla amb les galetes. Però totes aquestes escenes només es poden trobar, com ja deia, en rodals poc freqüentats i de molta llunyania.
Diu Pla en la mateixa obra que no sap el perquè d’aquesta denominació, i jo he de dir que tampoc ho sé, si no és que en ser les úniques postres que hi havia abans a l’hivern, eren les que apareixien a taula obligatòriament en qualsevol circumstància, incloses les visites que el rector feia de tant en tant als seus feligresos. L’altra denominació de la grana és la de “postres de músic”, l’origen de la qual també m’és desconeguda; l’única explicació que se m’acut és que els músics, quan anaven (que encara van) a tocar pels pobles per festa major, s’allotjaven de vegades a les cases dels veïns perquè ni tan sols hi havia fonda, i era allà on també dinaven i sopaven, i on, potser per un costum no escrit enlloc, els donaven per postres la fruita seca, tot i que hi ha qui diu maliciosament que en realitat el que passava és que eren les postres que els músics demanaven sempre a la fonda quan pagaven ells, perquè eren les més barates, o les més habituals. Francesc Curet parla de les fondes en Visions barcelonines:
Els menjars solien ésser senzills, poc substanciosos i amb no gaires complicacions culinàries, amb moltes espècies per a donar-los color i sabor. Quant a la qualitat i a la confecció, anaven a la consciència de cada casa, si bé els convenia acontentar els parroquians, que podien fàcilment canviar de fonda. Les viandes bàsiques eren escudella amb molt sagí i safrà, llegums, verdures, menuts, peix i carn estofada. Per postres, avellanes i ametlles torrades, que en deien “grana de capellà”, una taronja o una poma. El vi es solia servir en porronets de petricó i de mig porró.
Les dues denominacions, grana de capellà i postres de músic, són exclusives de Catalunya; a la resta dels Països Catalans s’anomenen fruita seca i prou. Són unes postres molt antigues i universals i ja apareixen en les Sàtires d’Horaci:
Perquè cregues més això que et dic: quan jo era un nen vaig conéixer aquest Ofel·lus, que de la seua riquesa, intacta aleshores, feia un ús tan moderat com ara que la té minvada. El veuràs, en el seu petit camp, ara d’un altre, fort conreador a jornal, amb el seu ramat i els seus infants, i ens dirà: “Mai del món, en dia faener, no vaig menjar altra cosa que llegums amb un bocí de pernil fumat. Però quan de tard en tard m’arribava un hoste, o quan desenfaenat, un dia de pluja, m’arribava un veí que em plaïa de convidar, la campàvem bé, no amb peixos portats de la vila, sinó amb un pollastre i un cabrit. Després, les panses, les nous i les figues seques adornaven la taula. En acabant ens divertíem bevent sense compliments, en honor de Ceres, a fi que fossen més altes les espigues. I ella, amb l’auxili del vi, esborrava els nostres fronts d’arrugues”.
A l’hivern és potser quan més costum hi ha de menjar-ne i, com és natural, a les festes nadalenques també apareixen a taula. Les podem trobar en algunes nadales, com ara aquesta, recollida per Manuel Milà i Fontanals i publicada en el seu Romancerillo catalán; en copiarem els primers versos:
San Josep seu en cadira,
La Verge seu al balcó,
Treuen un plat d’avellanes
Pera ferne colació;
Les figuetes ya son seques,
Trayeules del secadó.
Aquesta altra és valenciana i s’anomena ‘Tampa tapam!’:
¿Què li durem al fillet de Maria,
què li durem si té fam i és pobret?
Li durem panses, anous i olives,
li durem figues en un paneret.
Tampa, tapam, que les figues són verdes,
tampa, tapam, elles maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran el diumenge de Rams.
¿Què li durem al fillet de Maria,
què li durem que li sàpia ben bo?
Figues, castanyes, anous i bellotes,
roses de dacsa i mel i arrop.
‘Nit de vetlla’ n’és una altra, recollida per Joan Amades:
Els pastors l’en van a veure,
al coll porten una ovella
i al braç una cistella.
plena d’ous i ametlles
per fer llet a la partera,
per fer llet a la partera.
Ja en troben una donzella.
—¿Què hi porteu, a la cistella?
—Hi portem una rosella.
No és pas poma novella,
que és d’amor una garbella,
adeu-siau, la pastorella.
No són pomes ni són peres,
sinó avellanes i ametlles
per fer llet a la partera.
D’altra banda, el mateix Joan Amades diu en Costums i creences que la fruita seca és obligatòria als àpats funeraris:
Les dones acostumen a restar amb la caputxa o mantellina posada. Durant l’àpat, es parla poc i baix. El menú és moderat; en general, consisteix en escudella, carn d’olla i un entrant de carn de llana o de porc, però mai de ploma, perquè fa festa. Per postres no poden menjar dolços ni fruita tendra; són de consuetud les nous, les avellanes, les ametlles i els pinyons.
A Eivissa, és típica de Tots Sants la ‘trencada de pinyons’, segons ens conta Joan Castelló i Guasch en el llibre ¡Bon Profit!:
Allí tothom, amb el trenca-pinyons a la mà i les barres i la gola sempre em moviment, entre glop i glop de vin blanc, es gaudia d’una de les més alegres i perfectes vetlades familiars. El que no era obstacle perquè les àvies, en mig de tanta festa, posessin l’ànima de la gent jove en suspens tot contant històries de bruixes, de barruguets, de morts i apareguts, com a al·lusió a la solemnitat del dia següent, commemoració dels Fidels Difunts.
De València, on també és molt corrent la fruita seca, copiarem un fragment de la poesia ‘A la Reyna dels Jòchs Florals’, publicada en el llibret de Joaquim Martí i Gadea Tròços y mòços (1906):
Allá en lo còr del ivèrn
quant el fret la còl mos fá
gelantmos pijor que un rave
y com cascavells tremolar;
com fan unes nits més llargues
que la coresma, y pasar
solém al racó del fòch,
calfantmos hòres mortals,
no’s estrany que s’aborrím
y mos cansem de vel·lar,
tirant má pa no adormirmos
de cartes y atres jòchs tals…,
acabant per a fer boca,
encara que alguns tan gran
la tenen com una saria,
de tramuços y torrat,
y algun traguet d’ayguardent
del que dihuen anisat,
pera arremullar la gola
y que no mos sente mal;
pero lo més pròpi es
quant estém junt á la llar
traure anòus, figues y panses
pa tindre que rocegar,
enganyar un pòch la sòn
y dar faena als quixals.
Esta costum tan antiga
com la de á pèu caminar,
es dels poblets de muntanya,
llauradors la major part,
ahon per no haver diversións
com en les poblacións grans,
se fa mes pesát l’ivèrn,
y es una còsa usual
y corrent al mateix temps,
el traure pera obsequiar
á persones estimades,
qu’es profesen amistat,
frutes seques y algun trago
pera dempuix de menjar.
‘Panses, nous i figues són bones amigues’, fa la dita popular. Les fruites més corrents són les ametles, les nous, les figues seques, les panses i les avellanes, però també hi ha qui trau pinyons, festucs, cacauets, orellons o prunes seques, i per a beure va bé qualsevol vi una mica dolç (mistela, garnatxa, malvasia, vi blanc, vi bullit) o bé vi ranci, que pot ser dolç o sec. També hi ha qui, en comptes de vi, ho acompanya amb una copeta de ratafia o licor d’anís. Als àpats funeraris també eixia a taula, segons que diu Francesc Curet en la mateixa obra d’abans:
El menjar consistia en arròs amb oli o en escudella, sense safrà; carn de llana i de pèl, amb exclusió de volateria; bacallà i congre estofats o amb ous durs, amb salsa, i un plat de mongetes o altre llegum sec, o truita de la dita “amb trampa”, que consisteix en ous batuts amb farina i cuits amb salsa i una picada. Per postres, ametlles i avellanes torrades, nous i figues seques. Si els àpats de funerals s’esqueien en Quaresma, la carn era substituïda, naturalment, per peix.
A la Provença, s’anomena pachichoi, mot l’etimologia del qual desconec, i la composició més habitual és la de figues, nous, ametles i panses; trobem el pachichoi en la poesia ‘Jan-Trepasso’, del marsellés Victor Gelú (1806-1885):
Cougourdo, qu’èro lou pu jouine,
E si cresié tamben lou pu malin,
Oh! di: frèro, mi ven un pantai dei surfin!
Sé voulè qué faguen uno fripo dé mouine,
Jugan un barrieou dé bouen vin,
Quinze tiero dé pan à testo,
Uno cano en cadun sooucisso vo boudin,
Dé chouïo uno griado ounesto,
Anfin un apanaou dé pachichoï, per resto,
En qu maginara lou souvè lou pu grò!…
(Carabassa, que n’era el més jove, / i es creia també el més brivall, / Oh, —diu— germans, tinc una idea molt bona! / Si voleu que ens fem un festí de monjos, / apostem un barril de bon vi, / quinze pans dobles per cap, / una rastellera per a cadascú de llonganisses i botifarres, / una bona graellada de xulles, / i, per a acabar, un quartà de postres de músic / al qui imaginarà el desig més gros!…).
A la resta d’Occitània s’anomena fruta seca i és la mateixa barreja que es fa per tot arreu.
Altres denominacions
- Fruta seca: frucha secha (Perigord, Llemosí, Marca, Borbonés, Alvèrnia, Velai, Delfinat, Valls Occitanes), hruta seca (Bigorra, Comenge), heruta seca (Vall d’Aran), frucha seca (Carcí, Roergue, Albigés, Gavaldà, Comtat Venaissí, Provença), frucha sequi (Comtat de Niça). ‘Fruta seca’ és una denominació que es fa servir a l’Agenés, el Carcí, el Llenguadoc i el Comtat de Foix.
- Grana de capellà: postres de músic (Catalunya), nyoca (Osona), fruita seca (País Valencià, Illes), frutos secos (comarques valencianes de parla castellana). ‘Grana de capellà’ és una denominació que es fa servir a Catalunya.
Dialectalismes
- Frucha seca: ‘frucho seco’.
- Frucha secha: ‘frucho secho’; ‘fruche seche’ (Marca, Borbonés).
- Fruta seca: ‘fruto seco’.
- Hruta seca: ‘heruto seco’; ‘huruto seco’ (Comenge).
- Nyoca: ‘nyoco’.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
