La carabassa té poques aplicacions culinàries, tret de la pastisseria. Com que és bastant dolça, no lliga amb res. Però sí que hi ha qui la prepara amb arròs, sobretot al País Valencià, la qual cosa no té res de particular perquè amb arròs, a casa nostra, hi ha costum de preparar de tot. I a Eivissa, on també en fan, fins i tot hi afegeixen panses i un polsim de sucre. A Catalunya només l’hem trobat al delta de l’Ebre, d’on és també aquesta corranda:
Les xiques de Vinaròs
tenen el monyo molt gros,
es pensen que és cabellera
i és carabassa en arròs.
Per terres catalanes devia estar més estès perquè apareix en una poesia de L’Esquella de la Torratxa del 1889, i també en el sainet de Serafí Pitarra Lo punt de las donas, estrenat el 22 de desembre del 1864:
Corina Escolta, Sébi.
Eussebi ¿Qué mana?
Corina ¿Sabs alló que va passar,
que tu te’m vas declarar?
Eussebi Sí, llavors qu’era un pabana.
Corina No’t retrech aixó; ja ho sé.
Eussebi ¡Oh! ?Qué hi fá? ’m va fer mal só.
Molt corrent; fins aquí aixó…
vosté es lliure y jo també.
Corina Donchs bé’t va dá un disgust gros.
Eussebi Es á dir, disgust no massa;
va ser perqué la carbassa
no més m’agrada ab arrós.
Això de donar carabasses, en sentit figurat, és un esport que les dones practiquen sovint, segons els poetes, i els pretendents les reben amb molt de disgust. Però el qui va escriure el sonet ‘¡Carbassa!’, publicat en el número de l’11 de novembre de 1897 del setmanari La Tomasa diu que li agradava:
¡Carbassa m’has donat! ¡quina sorpresa!
m’ha agradat l’acudit, ma bella aymía;
no m’ha sapigut greu, jo ja ho volía,
y ’t parlo ab bona fé, ab tota franquesa.
T’aplaudeixo de cor, veig qu’ ets despresa
y ’l mateix temps qu’ hi tens molta maestría.
¡Carbassa m’has donat! ¡ves qui ho diría!
—puig no es pas si be ’s mira cap baixesa.—
Me resta tan sols dirte ara com ara
que tot aixó ho has fet per exigencia,
aixís ho ha destinat la teva mare.
Donchs ara que ’t serveixi d’esperiencia
que la carbassa tal com me l’has dada
ab arrós, es lo plat que mes m’agrada.
És un plat que porta camí de desaparèixer, però encara hi ha qui el prepara. A la Plana hi ha qui en fa una versió més consistent, amb un tros de gallina i un altre de porc. I als barris marítims de la ciutat de València hi ha qui el fa dolç, empolvorat amb un pessic de canyella.
Arròs amb carabassa
Ingredients (4 racions): 300 g d’arròs, 500 g de carabassa, alls, pebre roig, safrà, oli d’oliva i sal.
Preparació: de primer pelarem la carabassa i la farem a daus (del gruix d’una nou) i, en acabant, pelarem i trinxarem tres o quatre alls. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una cassola de fang i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem la carabassa i la sofregirem. La remenarem ara i adés amb la cullera de fusta, hi afegirem els alls i, quan aquests darrers agafaran una mica de color, hi posarem una culleradeta de pebre roig. Hi farem unes remenades i, abans que el pebre roig es recreme, hi afegirem aigua (litre i quart o litre i mig) i apujarem el foc. Ho salarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Al cap d’uns vint minuts ho ensafranarem, hi posarem l’arròs (hi ha d’haver dues tasses i tres quarts o tres tasses i mitja de líquid per cada una d’arròs, segons que ho voldrem més espés o més clar) i apujarem el foc. Ho remenarem i, en tornar a alçar el bull, ho deixarem bullir a foc més aviat fortet. En passar vuit o deu minuts rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. En arribar als quinze minuts d’ebullició, quan l’arròs serà cuit i melós (o lleugerament caldós), ho traurem del foc i ho escudellarem perquè no continue la cocció.
Variants: hi podem sofregir una tomaca picolada (o ratllada), una ceba trinxada o un grapat de bajoques. S’hi pot afegir un nap, un parell de patates trossejades o un polsim de pebre. Per la Marina hi afegeixen una salmorreta: una nyora, una tomaca i un parell d’alls, tot sofregit i picat en el morter. Per la Marina i el Baix Segura hi sofregeixen un pimentó roig (esbocinat). A la població mallorquina de Sa Pobla (Raiguer) hi sofregeixen una ceba, una tomaca, un parell d’alls porros (tot trinxat) i uns daus de pernil; també hi ha qui hi posa un grapat de fesols de tavella; uns altres canvien l’oli per sagí. A Eivissa el fan una mica dolç, amb panses, canyella i dues cullerades de sucre (però també hi posen un pessic de sal). Al delta de l’Ebre hi sofregeixen uns branquillons de julivert (trinxats) i el fan sec; també hi ha qui hi afegeix un grapat de panses i un pessic de canyella. Als barris marítims de la ciutat de València hi ha qui el fa dolç; la preparació és la mateixa però haurem de canviar la sal per sucre i, en haver-lo escudellat, l’empolvorarem amb canyella. A tot arreu hi ha qui ha qui el fa sec, en una paella; llavors cal posar-hi una mica més d’arròs.
Arròs amb carabassa (Plana)
És com l’anterior, però hi afegeixen un tros de gallina i un altre de careta de porc, o un peu (també de porc).
Hi ha qui hi afegeix un grapat de fesols de tavella o un os de pernil.
Altres denominacions: arròs amb carbassa (Baix Ebre, Montsià, Ports, Maestrat, Safor, Vall d’Albaida), arroz con calabaza (Baix Segura). ‘Arròs amb carabassa’ és una denominació que es fa servir arreu de l’àrea de localització del plat, tret dels Ports i l’Alt Maestrat.
Dialectalismes
- Arròs amb carabassa: arròs ‘en’ carabassa; arròs ‘en carabasse’ (Baix Ebre).
- Arròs amb carbassa: arròs ‘en’ carbassa; arròs ‘en carbasse’ (Baix Ebre).
- Arroz con calabaza: ‘arrós con calabasa’.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
