Les arengades amb raïm és un plat que hi havia costum de fer durant la verema, a la mateixa vinya, asseguts al davant d’un cep, quan els ceps presenten uns pomells madurs, de grans unflats i pell tibant, molt abellidors. Calia portar una arengada torrada sobre una llesca de pa, també torrat, i el costum era de fotre mos a l’arengada i el pa i, de tant en tant, per tal de rebaixar una mica la salabror del peix, alternar-lo amb raïm, que ha de ser com més dolç millor, és clar. El plat (o el costum) és típic de Catalunya i el País Valencià però avui els veremadors s’ho mengen, si poden, asseguts a taula, a l’ombra, ben acompanyat tot amb vi blanc (o negre) de la nevera. I també hi ha qui s’ho menja per a berenar. No cal dir que l’àpat també es pot preparar amb raïm de penjar, que pot durar tot l’hivern.
Les trobem en la poesia ‘Carta particular al meu amich Félix Cana, carrer de Tantarantana’, publicada en el número del 15 de setembre del 1905 del setmanari L’Esquella de la Torratxa; en transcriurem una part:
Aixís parlava ’l sobre de la carta
que va enviarme un amich de Vilafarta
pel recader del poble hont jo vaig neixer
y fins á disset anys hi vareig creixer.
A festa majó enguany ell me convida
dihent que li sabrá greu que ’l dongui á dida,
puig se vessará tot en tal diada
y se ’n parlará molt per la encontrada.
«Fem fochs artificials —diu— y sardanas
per plassas y carrers; toch de campanas.
Pels balls particulars en Baliarda
guarnirá un envelat amb molta farda.
Banda municipal de Barcelona.
Discursos populars pel Noy de Tona.
Carreras, que aquí may no se ’n han vistas,
d’automóvils, de sachs y de ciclistas.
Xiquets de Valls, gegants, balls de gitanas,
de diables, cercolets, nanos y nanas.
Sortidas á la vinya á fe brenadas
menjantse ’ls picapolls ab arengadas.
Més moderna és la poesia de Josep Piera ‘L’estiu antic’, publicada en el llibre Grans plats, grans cuiners, grans artistes, grans escriptors; en copiarem uns versos:
Arengada i raïm.
Això era l’estiu,
l’humil estiu antic.
El temps dolç i madur
de sol dur vora mar.
Somnis en blau o goig.
Cançons venint de lluny.
I a la novel·la de Carme Martí El camí de les aigües la mare de la protagonista li presenta un parell d’arengades per a esmorzar:
—Maria, t’he portat dues arengades —la va sorprendre la mare.
—Gràcies, però tinc l’estómac tancat i no puc menjar.
—Tu comença, menjant menjant et vindrà la gana —va dir oferint-li el plat—. A la nit parlarem.
Es va quedar sola amb el plat de les arengades i la intensa olor que desprenien. També li havia dut una mica de moscatell. No havia tastat el raïm d’ençà que havia arribat, com si tingués por que el gust se li fiqués tan endins que li provoqués un sotrac.
Tota la vida havia menjat arengades al camp, només cuites amb la graella i acompanyades de pa torrat amb oli, i després el raïm. El dolç i el salat amb converses a la vora del foc i moltes hores al davant de feina.
De les arengades hi ha qui en diu civils, abreviació de guàrdies civils, i així és com les trobem al llibre Mare mar, de la veïna de la Barceloneta Marina Monsonís; en transcriurem un paràgraf:
De les arengades en deien guàrdies civils perquè anaven en parella. Era molt comú menjar-les pelades, amb una mica de raïm per berenar o per fer el vermut. La meva àvia les pelava embolicades en paper de diari amb un cop de porta.
Arengades amb raïm
Ingredients (4 racions): 4 arengades, 4 gotims de raïm (moscatell, malvasia, garnatxa, picapoll, etc.), pa i oli d’oliva.
Preparació: de primer farem un foc de llenya i, mentrestant, llescarem el pa. Quan només hi haurà les brases, hi posarem les arengades a sobre (amb graella o sense). També hi posarem el pa, sobre les graelles. Al cap d’un parell de minuts, quan s’hauran torrat les escates de les arengades, les tombarem i les farem de l’altre. En estar tot torrat ho traurem, posarem les llesques en els plats (amb les arengades a sobre i ruixades amb oli), hi afegirem el raïm i ho portarem a taula.
Variants: podem fregar el pa (una vegada torrat) amb all. Hi ha qui no torra el pa, però és rar. Uns altres no torren les arengades; llavors les embolicarem amb paper d’estrassa, les posarem els haurem de traure prèviament les escates, el cap i l’espina. Hi ha costum, per alguns llocs, de fregir llesques i arengades; a les Garrigues hi ha qui hi fregeix prèviament una cabeça d’alls. A la Conca de Barberà i el Baix Camp hi ha qui frega el pa amb una tomaca partida pel mig.
Altres denominacions: civils amb raïm (Catalunya), cegues amb raïm (Empordà, Barcelonès), sardines de casc amb raïm (sud de Catalunya), sardines de bota amb raïm (País Valencià). ‘Arengades amb raïm’ és una denominació que es fa servir a gairebé tot Catalunya (tret de les comarques del sud).
Dialectalismes
- Arengades amb raïm: arengades amb ‘reïm’ (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Alt Urgell, Garrigues), arengades amb ‘riïm’ (Noguera, Conca de Barberà), arengades amb ‘rim’ (Noguera, Alt Empordà, Garrotxa), arengades amb ‘rajim’ (Berguedà, Lluçanès), arengades ‘en rejim’, arengades ‘en reïm’ (Llitera), ‘arengadas’ amb raïm (Maresme, Barcelonès, Baix Llobregat).
- Cegues amb raïm: cegues amb ‘rim’ (Alt Empordà), ‘cegas’ amb raïm (Barcelonès).
- Civils amb raïm: civils amb ‘reïm’ (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Alt Urgell, Garrigues), civils amb ‘riïm’ (Noguera, Conca de Barberà), civils amb ‘rim’ (Noguera, Alt Empordà, Garrotxa), civils amb ‘rajim’ (Berguedà, Lluçanès), civils ‘en rejim’, civils ‘en reïm’ (Llitera), civils ‘en’ raïm (Baix Cinca, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià).
- Sardines de bota amb raïm: sardines de bota ‘en’ raïm; sardines de bota ‘en reïm’ (Baix Maestrat, Camp de Túria).
- Sardines de casc amb raïm: sardines de casc amb ‘riïm’ (Priorat), sardines de casc ‘en’ raïm (Baix Cinca, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià), sardines de casc ‘en rim’, sardines de casc ‘en rem’ (Matarranya).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
