A les comarques septentrionals i centrals del País Valencià de les llimones en diem llimes, i amb el suc de les llimes preparem una de les begudes més populars d’aquestes contrades, l’aigua de llima o aigua-llimó, àcida i refrescant. A l’estiu és un dels refrescos més populars, dels més demanats a les gelateries. I sembla que cada vegada ho serà més perquè les temperatures, amb això del canvi climàtic, pugen any rere any sense aturador. La fórmula és senzilla: suc de llima, aigua i sucre, i després cal posar-ho en la geladora i esperar que el fred transformi part de l’aigua en gel i ens torni aquesta barreja convertida en un granissat que ens refrescarà la gola i el cos sencer.
El refresc ja és vell. Fou al segle XVI quan va començar el costum de preparar el que en deien aigües gelades amb la neu que els nevaters arreplegaven a les neveres, una mena de pous poc fondos, a les muntanyes. A l’estiu, amb mules i alforges, de nit, baixaven la neu al pla i els professionals preparaven gelats i granissats, un dels quals era l’aigua de llima, que ha arribat als nostres dies sense fer grans canvis. Actualment, les úniques variants són que, a vegades, es prepara amb sucre roig o sucre cremat, que li proporcionen una coloració fosca, i també hi ha qui li agrada de fer bullir l’aigua amb un canonet de canyella o de canviar el sucre per mel o per arrop. Tot i que, com hem dit, es tracta d’un refresc antic, per terres valencianes la primera documentació que hem pogut trobar és del 1789, any en què es publicà el Coloqui nou en que Tito Bufalampolla, y Sento el Formal conten la Maestransa, que es feu el 20 de Febrer de este any 1789 en Valencia, on un dels personatges fa així:
Vaix trobàr
aigues de totes maneres
gelades, llimò, imperial,
llet, orjata, rempujòn,
canella, y triquilitrach,
que no sè lo que em diguè,
que mes havia.
Hi havia gelaters ambulants (sembla que encara en queden), els quals oferien els seus productes a les viles i ciutats i també a les platges, com és natural. La gent passava el dia a la platja, els caps de setmana, i havia de menjar i beure. Trobem gelaters i venedors diversos en la poesia ‘La plaja y els bañs de mar’ (1888), del valencià Francesc Palanca i Roca; en transcriurem una part:
¿Veus la gent? ¿sents el bullici?…
¿Veus la plaja? ¿veus el port?…
Uns en terra, altres en taules;
Molts en les pedres del moll…
Asi berenars de peix,
Alli juplen caragols…
Mes allá, —«¡la galetera!»…
Crida la jica d’el forn
Y un’altra crida, —«¡Moixama!»…
«Y ous de tonyina sinyor!»…
Despues! —«á la aigua fresqueta!»….
Y aquell, —«bresquilles, melons!»…
Y un’ altre —«¡atarrosaeta!»…
Horjata!… sebá ó limón!»…
Per tot arreu gent que papa
Cuant j’á refrescat el cos
Y aquell que no dú pitança
Se fica en los barracons
Ahon li trahuen les entranyes
Al qu’es fia d’aquells torts,
Que al fí son fills de la plaja…
Y com de la plaja son.
I també n’hi havia, de gelaters, per festes, que la majoria són a l’estiu. En el número del 6 de juny del 1885 del setmanari valencià La Moma van publicar la poesia ‘La prosesó del Córpus’, de la qual copiarem una quarteta:
Rosquilletes y almendraos
Als chics tenten y á la bolsa,
Y aigua en llimes y un poc dolsa
Qu’ells ya dihuen que se va.
En el setmanari monoverí El Pueblo aparegueren entre 1906 i 1914 uns articles signats per Cañís, pseudònim dels escriptors locals Joaquim Amo i Amanci Martínez, el germà d’Azorín; el 1909 van publicar l’article ‘Festa en Chinorla’, del qual transcriurem una part:
Sin embargo, confese que un poc picaet per la atvertensia, vach pillá pit á pit la carretera, arreanme paletáes de terra de una sabata al atra ca volta que mudava el peu. En los nasos completament embosáts y en la camisola apegá al cos de tan suá vach aplegá al plá de Chinorla, aon ja havia lo manco mich poble: anda auia llimoná havia y taules de torrat i cacaus.
I a la publicació il·licitana Vida Agraria (en el número del 15 de juliol del 1928) trobem la poesia ‘Les festes en Asprella’, de la qual copiarem una quarteta:
Barraques d’aigua llimó,
molts puestos de cacahuets,
paraetes de torró
y gravansos torraets.
A Catalunya també és un refresc apreciat de molt antic i el baró de Maldà en va beure el 23 de setembre de 1770 a Esplugues de Llobregat, durant les festes de Sant Mateu, segons que va deixar escrit en Miscel·lània de viatges i festes majors:
En lo intermedi del ball senyoril se féu allò que·n dihuen los estudiants punto y aparte, motivant-ho lo agasajo de tasas de aigua de llimó ab tota la retahila de melindros, bescuits y, después, lo chocolate y pa, que tot sabia a festa major de Esplugas, per anar plenas las sotacopas de tassas de aigua de llimó y las azafatas ab tantas golosinas apetecibles al gust de la llengua. Las xicras ya anàban fermas y ya en moviment, y tant que Nicola, germà d’en Geroni Amoretti, mon criat y de ma estimada esposa, que havia estrenat en tal festiu dia casaca y jupa de color blau celeste, quedà ennubolat de mala manera ab la xicra de chocolate de què l’en revestí, sens voler-ho fer, Eulària, criada de mas dos germanas. Brava amplastra, a fe, bonas estrenas! Pocas de aquestas per qui no té gayres diners! Encara no li durà lo vestit un dia enter. Nicola lo vestit y yo dejunar de tabaco.
Ningú se hi féu de pencas [ningú no s’hi va negar] al refresch, uns en peus y altres sentats bebían la llimonada, sucant-hi melindros, y lo chocolate sucant-hi torradas y bescuits. Begut casi bé tothom después aigua fresca, satisfets y de allò ben dulcificats de la llengua y gargamelló, los nombrats per la contradansa la comensaren.
En realitat no estic segur que el que li van servir fos aigua de llima o, senzillament, llimonada, fresca però sense granissar, que és un refresc encara més antic, però el cas és que a Barcelona hi havia gelaters ambulants que venien aigua de llima i gelat de crema. Joan Amades en parla en Costums i creences:
El venedor de mantegada i llimonada. Fins a darreries del segle passat només venien llimonada fresca, la qual portaven en grossos recipients de llauna circulars pel davall dels quals tenien un dipòsit per a posar-hi gel per tal que es mantingués la llimonada gelada. Modernament han sortit uns carretons que formen com un taulell de beguda amb una vela que els fa de sostre i que tenen l’aparença d’un humil establiment ambulant. En aquests carretons, hi van muntats dos o més dipòsits semblants als que antigament duien descoberts els venedors ambulants i que resten amagats dins la caixa que forma el simulat taulell. Un d’aquests dipòsits encara conté llimonada i l’altre mantegada, tipus de gelat que el poble anomena mantecau. Aquests gelats es venen en vasos o copes de forma especial dels quals porta uns quants el menut establiment disposats en un portacopes de fusta situat en un cap del taulell.
Aquest baladrer és el successor del venedor d’aigua d’ordi: l’auca d’en Puiggarí encara ens el presenta amb el barralonet sota el braç, com aquests baladrers vells. L’auca diu:
Llimonades, gaseoses;
qui en vol un altra minyons?
Beveu tots, que estareu bons,
que curen totes les coses.
Que fresc és l’aiguallimó!
Noi, que no en vols beure un vas?
Vine, que et refrescaràs,
que conec que tens calor.
Llimonada, gaseosa,
per purgar no hi ha millor cosa.
Possiblement, el que va passar és que els orxaters valencians que al segle xix es van traslladar a terres catalanes també devien oferir a la clientela aigua de llima, que la gent devia trobar bona i, de manera progressiva, el nou producte va arraconar la llimonada, tot i que suposem que, durant un temps, hi devien coexistir perquè són la mateixa cosa, només canvia que l’una és líquida i l’altra granissada. A les Illes, d’altra banda, també la devien portar els valencians.
A les comarques valencianes de parla castellana en diuen agualimón o agua de limón. El poeta oriolà Miguel Hernández l’esmenta en una poesia que porta per títol ‘Levante’, de la qual transcriurem la primera part:
Aguas de limón
limonar amargo
del Mediterráneo.
Pueblos de turrón.
Lejanías calzadas
de espuelas de palmas.
Aigua de llima
Ingredients: 10 llimes i 300 g de sucre.
Preparació: de primer ratllarem dues llimes i deixarem macerar les ratlladures en dos litres d’aigua. En acabant traurem els suc a les llimes (fins que hi haurà mig litre) i el colarem. Al cap d’un parell d’hores o tres colarem l’aigua, hi afegirem el suc i el sucre, ho barrejarem, ho posarem en la geladora i ho traurem quan el líquid s’haurà granissat.
Variants: hi ha qui fa bullir l’aigua (amb les ratlladures) per espai de cinc o sis minuts. Uns altres posen el sucre en l’aigua i li fan un bull. Per alguns llocs ho fan amb sucre roig. A l’Horta hi ha qui fa bullir en l’aigua un bastonet de vainilla (amb un tall al llarg). Per alguns llocs de l’Horta i la Ribera deixen les ratlladures en el líquid. A la Ribera Baixa i Regió d’Alacant hi ha qui hi afegeix una mica de sucre cremat. A la Marina Alta hi ha qui fa una monyica amb les ratlladures i un pessic de canyella, l’introdueix dins l’aigua, la trau, l’esprem i repeteix l’operació mitja dotzena de vegades; per alguns llocs ho fan només amb ratlladures; per uns altres fan bullir les ratlladures i un canonet de canyella. A la Marina Baixa hi ha qui pica en el morter les ratlladures i un bocí de canyella en canó, ho deixa macerar en l’aigua i ho cola (amb un colador de drap); uns altres fan bullir en l’aigua un parell de cullerades de xicoira torrada (n’hi ha als supermercats), la qual, com en el cas del sucre roig o el sucre cremat, proporciona a la beguda una coloració fosca. Al Comtat hi ha qui, el vespre, posa un canonet de canyella en l’aigua i ho deixa macerar tota la nit; uns altres canvien el sucre per mel o per arrop. La quantitat de ratlladures i de suc de llimona és variable, i la de sucre també.
Altres denominacions: llimonada (Catalunya, Eivissa), aiguallimó (Ribagorça, Pallars Sobirà, Noguera, Andorra, Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Baix Cinca, Garrigues, Priorat, Matarranya, Ports, Ribera Baixa, Marina Alta, Alcoià, Alacantí, Vinalopó Mitjà, Carxe, Baix Vinalopó), llimona (Balears). ‘Aigua de llima’ és una denominació que es fa servir a la Terra Alta, el Baix Ebre, el Montsià, els Ports, el Maestrat, l’Alcalatén, la Plana, el Camp de Morvedre, al Camp de Túria, l’Horta, la Ribera, la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera, la Marina i el Comtat.
Dialectalismes
- Aigua de llima: ‘aigüe de llime’ (Baix Ebre), ‘eigua’ de llima (Baix Maestrat), ‘agua’ de llima (Baix Maestrat), ‘aiua’ de llima (Baix Maestrat, Plana, Camp de Túria, Horta, Costera), ‘auia’ de llima (Alcalatén, Plana Alta, Camp de Morvedre, Camp de Túria, Horta, Ribera, Safor, Vall d’Albaida, Costera, Marina, Comtat), ‘aua’ de llima (Comtat, Marina Baixa).
- Aiguallimó: ‘aguallimó’ (Baixa Ribagorça), ‘aigallimó’ (Andorra), ‘aigüellimó’ (Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Baix Cinca, Garrigues), ‘agüellimó’ (Urgell), ‘auiallimó’ (Costera, Marina, Alcoià, Alacantí, Vinalopó Mitjà), ‘auiallimò’, ‘aiallimò’ (Marina Alta), ‘aiallimó’ (Marina Baixa, Alacantí), ‘aiuallimó’ (Vinalopó Mitjà, Carxe, Baix Vinalopó).
- Llimonada: ‘llimunada’ (domini del català oriental, Pallars Sobirà), ‘llimonade’ (Pallars Jussà, Alt Urgell, Noguera, Segrià, Urgell, Garrigues, Terra Alta), ‘llimonado’, ‘llimunado’ (Solsonès).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
