Ara es compren pans de quart, de mig i de quilo -que en la majoria dels casos no són ni de quart, ni de mig, ni de quilo, però ningú es queixa perquè afortunadament són gallecs, rústics o de tramuntana-. La innocència universal barrejada amb l’enginy humà deu haver permès la supervivència de les estratègies comercials generació rere generació. Com s’explica sinó que tothom hagi deixat de fixar-se en el gramatge d’un dels aliments més bàsics de la nostra cultura?
Fa poc no s’estilava això del pa sense gluten, sense additius, sense transgènics o sense cereals refinats. El pa era de farina i aigua, i es pesava. No tenia nous, espelta, sègol, sèsam, pipes i olives. Si la barra no arribava al quilo, el client s’emportava un tall de pa, panet o coca de forner que servia per completar la mesura i arrodonir la balança. Tots contents. La porció afegida era coneguda com la torna i els qui la van arribar a conèixer expliquen que sovint no entrava per casa perquè es menjava pel camí en sortir de la fleca.
Els orígens i l’extinció de la torna
Un ajustament de mesures sorgit per contrarestar l’evaporació de l’aigua quan la massa entra en contacte amb l’escalfor del forn és l’argument més esgrimit per apuntalar la seva arribada. És a dir: deferència. La compensació per les petites pèrdues que produeix l’extraordinari procés de convertir la farina en pa, equitat de la compravenda. D’aquí neix la torna.
La desaparició no està tan documentada. La sospita és la mare de tot: l’economia. Mentre que, a la formatgeria, a ningú se li acut pagar un quilo de semisec i emportar-se’n 900 grams, a la fleca això és el més normal del món. De totes maneres, tampoc ens hauria d’estranyar massa res del que passa en l’era on els paquets de macarrons de mig quilo han estat substituïts pels de 450 grams. Serà perquè també estan fets de farina i aigua o perquè cada vegada ens cal menjar menys?
Suposo que és llei de vida, que tot puja i baixa, que tot va i ve, que no hi ha mala intenció. La torna marxa. La massa mare, la fermentació lenta, el forn de llenya i la varietat de blat antic, torna. El que també torna, però a l’estómac, és el pa de goma, el que s’asseca al cap d’una hora i el precuinat industrial. Sigui com sigui, no pesis el pa. La torna és passat i, de moment, no torna. El present és el pa que tenim. Si no t’agrada, no tornis. I si t’agrada, torna.
