A Catalunya, la mel no és només un aliment: és un reflex directe del paisatge. Des de les aromes suaus del romaní fins a la intensitat de l’alta muntanya, les abelles treballen seguint el ritme de la natura en un territori excepcionalment divers. Aquesta riquesa de climes i entorns -que va des de la terra baixa mediterrània fins als prats dels Pirineus- converteix el territori en un paradís per a l’apicultura. Amb més de 250 espècies mel·líferes catalogades, el potencial per elaborar mels monoflorals úniques és enorme.
No obstant això, la producció es veu condicionada per factors com la sequera, l’excés de ruscs en algunes zones o els efectes dels cultius intensius. Davant d’això, apicultors experts recorren quilòmetres seguint les floracions, en una transhumància que busca l’excel·lència.
Des de Vadegust, hem parlat amb apicultors catalans, que viuen de la producció de mel, de sud a nord de Catalunya. Les veus dels apicultors coincideixen en un fet clau: la mel catalana no es pot entendre sense el territori. Ramon Bonet, de Mel Bonet, que fa transhumància entre el Priorat i el Pirineu, ho resumeix amb passió: “La mel ve marcada per la floració. El gust, l’aroma, el color… tot ve determinat per la planta, per la floració i pel lloc on floreix. Una mel de romaní pot semblar la mateixa i és igual si prové de l’Empordà o de les Terres de l’Ebre. Però només cal una diferència de pluges, d’intensitat floral o d’altitud perquè canviï completament”, afegeix.
Segons Bonet, la diversitat paisatgística de Catalunya fa possible obtenir mels amb perfils aromàtics molt marcats. “Hi ha zones amb molta farigola i lavanda silvestre, com el Priorat o a l’Alt Empordà, on la mineralització del sòl -com la llicorella- dona un caràcter molt afruitat i intens a la mel. Són mels que tenen molta personalitat, com els vins de la zona”, explica. També remarca que factors com la intensitat de floració, la puresa del nèctar i la meteorologia condicionen molt el producte final. “Si una planta floreix en la seva màxima esplendor, i la collita és neta i concentrada, el resultat és una mel monofloral d’una qualitat excepcional. Però si hi ha moltes altres flors al voltant o si plou molt, pot esdevenir una milflors més suau o amb un perfil completament diferent”.
En aquesta mateixa línia s’expressen Laura Garcia i Sergi Prada, de Dolça Abella, un projecte apícola situat al Gironès, però amb producció que s’estén cap a les Guilleries i el Pirineu. “Nosaltres elaborem sobretot mels silvestres, que reflecteixen la biodiversitat dels paratges naturals on treballem. A les Guilleries, per exemple, obtenim una mel de castanyer molt característica. I al Pirineu, segons l’època i les floracions, recollim mel de til·ler, de neret o de prat, rica en pol·len de lotus i altres flors d’alta muntanya”, detallen. Aquestes zones més humides i elevades permeten obtenir mels amb una densitat i complexitat molt marcades: “Hi ha mels que pràcticament recullen la clorofil·la del bosc com és la mel que ve de til·ler: tenen un gust més herbaci, més profund, com una essència del paisatge”, afegeixen.
Tant Bonet com el tàndem de Dolça Abella coincideixen que l’apicultura catalana no és només una activitat econòmica o artesanal: és també una forma de lectura del territori. “Seguim les floracions com si llegíssim les pàgines d’un llibre que canvia cada any”, diu Bonet.
Així, mentre les abelles volen de flor en flor, els apicultors recorren quilòmetres rere el rastre d’una floració concreta, en una simbiosi amb la natura que requereix coneixement, sensibilitat i molta paciència. La mel catalana, a banda d’amorosir-nos els àpats, ens recorda que la diversitat és un tresor que cal protegir.
