Un pot pensar que la mel és el regal més dolç que fan els insectes de fibló quan juguen amb els òrgans reproductors de les plantes. Una afirmació força ajustada, coherent amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Reial Acadèmia Espanyola, que parlen de “substància viscosa, groguenca i molt dolça, que produeixen les abelles transformant en el seu estómac el nèctar de les flors”. Les definicions dels organismes responsables de la configuració de les llengües poden ben ser el resultat d’unir el coneixement, l’observació i el temps. Una mica com el que va fer en Xavier Ferro quan va decidir embarcar-se dins l’apassionant món de les bresques després d’haver viscut una infància marcada per les explicacions del seu avi pastor.
D’ell va aprendre que les pedres feien mel quan l’escalfor del sol convertia en líquid l’esforç dels insectes més treballadors del poble que havien trobat nius perfectes entre els forats de les muntanyes. L’observació de l’entorn va ser una de les millors ensenyances qui li havia fet la persona que li indicava on s’amagaven els eixams. En Xavier va estudiar biologia i un dia, a finals d’estiu, quan posava en pràctica els coneixements de la carrera -i els que havia après a casa-, va detectar que les abelles s’apassionaven amb els aglans. No ho havia vist mai. Començava la tardor, les flors escassejaven i les ocupants de les arnes visitaven en massa les petites fruites seques que penjaven d’alzines -o sureres, roures i carrasques, segons la zona-.
Les secrecions de les plantes
Allà va descobrir per primera vegada l’existència del melat: una mel única que no procedeix del nèctar -com totes les mels- sinó de les secrecions que fan certes plantes. “La que fem nosaltres té un color vermell tirant a granat que sembla lava”, afirma el creador de l’empresa Apiferro, “tot i que també n’hi ha de més fosques”. A Catalunya, un dels melats més habituals és el d’alzina que es coneix com a mel de melat d’aglà o mel de bosc. “Quan dius melat la gent no sap a què et refereixes”, apunta l’apicultor, que reconeix certs problemes de llenguatge quan ha d’explicar o justificar perquè hi ha una mel que està feta d’un fruit.
El pugó també hi contribueix
Les comarques gironines, entre elles l’Alt Empordà, són terrenys fèrtils per l’espècie vegetal i, per tant, bons espais geogràfics pel melat. “A la nostra zona l’arbre que en produeix més és l’alzina surera”, destaca en Jordi Planellas, un dels principals elaboradors de la zona a través de l’empresa Mels de Maçanet. L’apicultor empordanès descriu que es tracta d’un producte poc dolç, que no cristal·litza, amb un gust de cafè marcat, molt dens i tirant a color negre. Així, en Jordi insisteix que moltes vegades el producte no prové directament de la secreció directa de l’arbre sinó de la secreció de l’arbre a través del pugó, que és una altra manera d’obtenir el melat. “Quan n’és època, si aparques sota d’una surera i plou, pot ser que el cotxe et quedi tacat: això és un senyal”, adverteix el maçanetenc.
De fet, el clima està lligat a l’essència del producte. Mentre que la mel de tota la vida es fa sempre que hi ha flors, el melat es fa només a finals d’estiu -o principis de tardor- quan es donen les condicions. “Cal que plogui molt, hi hagi tronades, humitat elevada i alta temperatura”, quan això passa després d’un període d’estrès de sequera “l’arbre genera un excedent de saba que expulsa i les abelles aprofiten per fer el melat de l’arbre o de la secreció del pugó”, fa notar en Xavier. Per això “no n’hi ha cada any”, conclou en Jordi.
Una definició confusa
El que no fan notar ni l’Institut d’Estudis Catalans, ni la Reial Acadèmia Espanyola, en els seus respectius diccionaris, és la descripció d’allò que ens han explicat els apicultors. Estaria bé que en futures revisions s’abordés una manera oficial de definir el curiós fenomen o, almenys, es busqués una definició més àmplia del producte que elaboren les abelles. Mentre això no passi, en els apicultors els tocarà explicar-ho i a nosaltres dir que la mel d’aglà també existeix.
