- Qui en té un pot té un tresor
Disposar d’un recipient ple de partícules minúscules d’exemplars trossejats del rei dels bolets és equiparable a tenir un trofeu a la vitrina, raó per la qual, en certs domicilis, la pols del Boletus edulis envasada és coneguda com a relíquia, i així ha de continuar essent.
- Qui rumia un xic juga el doble
El més habitual en la cuina contemporània és la utilització en estofats de carn i risottos. Per contra, la verdadera utopia per la qual advoca aquest Decàleg és per la seva contribució en beixamels, sofregits, masses de pizza, elaboracions de croquetes, cremes de verdures, purés, fumets, maioneses i olis infusionats. El destí de la farina boscana que fa el cep té un camí llarg per recórrer.
- Qui respira fort arrela bé
Un cop cada quinze dies, més o menys, reobrir el recipient on es guarda el producte, col·locar-hi el nas a sobre i flairar una estona és fer salut. Emplenar els pulmons amb les partícules volàtils i invisibles que es desprenen de l’obertura de l’embolcall és equiparable a inhalar, durant dues hores, l’aire pur del pic més alt del Pirineu central.
- Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
Un cop el paladar queda entrenat i empebrat en l’art de la pols de cep és fàcil pensar que supera la farigola molta, l’all atòmic, l’orenga trinxada, la sal de l’Himàlaia, el bitxo amb pols o la nou moscada. Tenir un condiment excel·lent esperant a les muntanyes del costat de casa és una alegria per la vida.
- Qui tingui un burro com a símbol que no es pensi que ho és
Ni paradetes d’artesania, ni supermercats ecològics, la manera tradicional de tenir pols de cep a casa és fent-la. Mai es trinxarà el Boletus edulis sencer, sinó la seva molsa o esponja. Pas a pas, el que es farà amb la part de sota del barret dels exemplars més grossos és: treure-la amb l’ajuda d’un ganivet, trossejar-la ven petita, assecar-la amb cura i esmicolar-la fins a l’extenuació. Mitjançant aquesta tècnica s’obtindrà el producte que es busca, tot i que seria més precís dir que es convertirà un excedent gairebé incomestible en un homenatge a la suavitat i aromatisme.
- Qui en té dos i en gasta tres, aviat es queda sense res
No cal abocar-ne una gran quantitat a les receptes, el gust pujat i concentrat fa que amb una miqueta n’hi hagi prou. L’estalvi forma part de la genètica natural d’un condiment que dura temps al rebost. Al final, que una petita dosi realci desenes d’estímuls és una gran lliçó, una bona ensenyança.
- Qui té paciència té bons aliments
Menjar-se tots els bolets tendres és una idea temptadora, però, quan es tracta de ceps, assecar-los i separar-ne la molsa (dels més vells) és una opció de futur a tenir en compte. Quan es tracta de potenciar sabors, la pols té les seves virtuts.
- Qui disposa de bons nutrients els disposa per més temps
La longevitat juga un factor decisiu, però quan es tracta de competidors que viuen al marge de les lleis temporals comunes encara més. La pols és un producte disponible fora de les estacions i amb unes cotes de caducitat molt llargues, tota una declaració d’intencions.
- Qui no sap cuinar el té de bon d’utilitzar
L’ús de la pols de cep crea, automàticament, aprenents en professionals. Encara que sigui per condimentar un pit de pollastre o un ou ferrat, la màgia de triturar el màxim representant del regne dels bolets atorga notorietat a l’elaboració i a l’elaborador. A més, la metodologia senzilla està a l’abast de tothom: espolsar el producte per sobre el menjar.
- Qui l’ha tastat és un privilegiat, qui no que n’agafi un grapat
Tenir per llar un indret on aquest fong prolifera és un senyal inequívoc de la natura. Cal alimentar-se del que creix al costat en comptes d’anar a buscar el que creix més enllà. El present Decàleg defensa la fortuna que té qui disposa i consumeix pols de cep.
