A la postguerra espanyola, menjar fins a quedar satisfet era gairebé una excepció. La majoria de famílies sobrevivien amb el que podien, i això va donar peu a receptes imaginatives que buscaven substituir els aliments que no es podien aconseguir. Apareixien el “cafè sense cafè”, la “xocolata sense xocolata” o els “seitons” sense peix, i també plats més desconeguts que avui pràcticament han caigut en l’oblit.
Un d’aquests era un puré fet amb un ingredient que avui llencem a les escombraries sense pensar-hi: la pell del plàtan. En aquell context de penúria, res no es desaprofitava i tot podia convertir-se en aliment si es tractava de manera adequada, tal i com publica OK Diario.
Com es preparava la crema de pell de plàtan
El primer pas era rentar a fons les pells, ja que la fruita sovint arribava en mal estat. De vegades es deixaven en remull durant hores per estovar-les, especialment quan la pell era verda i més rígida. Després es bullien en una olla, procés que en suavitzava la fibra i permetia manipular-les amb més facilitat.
Un cop cuites, les pells es trituraven amb forquilla, passapurés o colador fi fins a obtenir una massa uniforme, encara que fos més espessa que els purés convencionals. Per millorar-ne el gust, s’hi afegia farina, una mica de sucre o unes gotes d’oli si n’hi havia. El resultat era una crema senzilla, d’aroma lleugerament amarga, però capaç d’omplir l’estómac en moments en què això ja era una proesa.
Un ingredient humil que segueix viu en altres cuines
Tot i que avui la majoria no consideraria menjar una pell de plàtan, en moltes regions del món continua formant part de la cuina quotidiana. A l’Índia i al sud-est asiàtic apareix en guisats, fregits i saltejats. A Occident, en canvi, ha ressorgit gràcies a tendències d’aprofitament alimentari: s’utilitza en batuts, infusions, pans, pastissos o com a “carn vegetal” desfilada.
La seva textura fibrada la fa especialment apta per imitar proteïnes en plats vegetarians, i el seu perfil nutricional és sorprenentment ric: aporta fibra, potassi, magnesi, calci, antioxidants i vitamines del grup B.
Mentre que a la postguerra la pell del plàtan es consumia per pura necessitat, avui pot ser escollida per consciència ambiental o per curiositat gastronòmica. El que abans era un recurs de supervivència torna ara com una manera d’aprofitar millor el menjar i reduir el malbaratament.
