Als anys vuitanta i noranta, moltes llars espanyoles compartien una mateixa rutina a mitja tarda: preparar un berenar ràpid per calmar la gana abans del sopar. Entre totes les opcions possibles, n’hi havia una que arrasava per la seva simplicitat i pel plaer immediat que proporcionava. Era tan habitual que gairebé formava part del paisatge quotidià, però avui, sorprenentment, gairebé ningú la recorda.
Aquest duo tan popular consistia simplement en dues galetes Maria amb mantega i sucre al mig, tal i com publica OK Diario. Les mares i les àvies la feien sense pensar-hi, i als infants els semblava un capritx irresistible. La textura cruixent de la galeta, combinada amb la suavitat de la mantega i el toc dolç del sucre, convertien aquell mos en una petita festa.
Un dolç senzill que encara desperta nostàlgia
Molts nens de l’època recorden el ritual de mullar-la dins un got de llet calenta. La galeta s’estovava lleugerament, el farcit es fonia i el conjunt es tornava encara més deliciós. Era un berenar econòmic, fàcil de preparar i plena d’aquella màgia que només tenen les coses simples.
Avui, amb més consciència nutricional que mai, és evident que aquesta combinació no entra a la categoria d’aliment saludable. Tot i així, de tant en tant, reviure un record dolç també forma part del plaer gastronòmic i emocional.
Refer aquest berenar és tan fàcil com abans: galetes Maria, una mica de mantega a temperatura ambient i una culleradeta de sucre. Es munta com un petit entrepà, i si es vol recuperar l’experiència completa, es pot acompanyar d’una tassa de llet calenta. És una manera d’ensenyar als més petits un trosset de la infància dels seus pares.
Altres berenars dolços que sí han resistit el pas del temps
Tot i que aquest clàssic ha caigut en l’oblit, altres berenars tradicionals continuen molt presents. Entre les més estimades hi trobem els xurros amb xocolata, les torradetes de Santa Teresa, els “sobaos pasiegos“, les magdalenes de tota la vida, les rosquilles d’anís, els “pestiños“, l’arròs amb llet, els bunyols de vent, el flam casolà o els “barquillos” tan típics de fires i festes majors.
Totes elles han evolucionat amb el temps, però han sabut mantenir l’essència que les va convertir en indispensables. Recordar-les -o recuperar-les- és també una manera de reconnectar amb la tradició dolça que ha alimentat generacions.
