Les taronges, tal com les coneixem actualment, no sempre han tingut aquest nom ni el seu característic color. El terme sànscrit «naranga», datat cap al 1500 aC, es referia inicialment a l’arbre del taronger, no al seu fruit, que en aquell temps encara era de color verd intens. Va ser durant el segle IV aC que va aparèixer la varietat de taronja que avui coneixem, amb el seu vibrant color taronja, resultat del creuament entre el pomelo i la mandarina en climes temperats de la Xina. A poc a poc, aquesta varietat va arribar a Europa, marcant l’inici d’una nova etapa per a aquest fruit.
L’arribada de la taronja a Europa
Els àrabs van ser els responsables d’introduir la taronja a Europa, especialment pel sud d’Espanya. Inicialment, les taronges que es consumien eren amargues i tenien un ús més aviat decoratiu. Amb el temps, però, es van anar desenvolupant varietats més dolces, com la «naranche», derivada del persa «narang», tal i com publica OK Diario. A mesura que la fruita es va anar perfeccionant, la taronja dolça es va convertir en un producte molt preuat, sobretot a Brasil, on es va originar la famosa taronja Navel Washington, que més tard va ser introduïda a Califòrnia, convertint-se en la varietat més dominant.
A l’Estat, especialment al País Valencià, la producció de taronges de gran qualitat es va fer molt popular. Un moment clau en la història de la taronja a Espanya va ser a finals del segle XVIII, quan un sacerdot de Carcaixent va aconseguir empeltar el primer taronger amb fruit comestible.
Avui dia, aquesta regió és coneguda per produir quatre varietats principals de taronja: Navelate, Navelina, Sanguina i València. Aquests tipus es classifiquen en dos grups: taronges de suc i taronges de taula, que es cullen entre la tardor i l’estiu. A la primavera, els camps de tarongers es transformen en un mar de flors que omple l’aire amb el seu aroma embriagador.
L’evolució del nom “taronja”
Durant l’època medieval a Anglaterra, el color taronja no tenia un nom propi. S’utilitzava el terme danès «geoluhread», que significava «groc-vermellós». Però amb l’arribada de les taronges procedents d’Àsia, aquest color tan distintiu es va fer cada cop més popular i es va adoptar el nom «orange» per referir-se tant a la fruita com al color.
Aquest canvi en el llenguatge no només va facilitar la descripció d’un color, sinó que també va mostrar la influència que va tenir la taronja en la cultura i el vocabulari dels països europeus. Així, el color que abans es descrivia de manera complexa va adquirir un nom simple i fàcil de reconèixer.
