Els vegetals, els productors primaris, basen el seu metabolisme en la fixació de l’energia solar mitjançant la combinació del diòxid de carboni atmosfèric juntament amb l’aigua, per produir sucres (reserva d’energia) i alliberar oxigen.
Aquest és el principi bàsic del metabolisme individual i ecosistèmic del nostre planeta, sense menysprear altres vies metabòliques utilitzades per microorganismes, que, fent servir altres substrats, obtenen també energia.
Des de fa molts anys, la fusta ha estat utilitzada, entre altres usos, com a font d’energia, l’energia obtinguda del sol, i que en cremar-se produeix calor i llum com a elements energètics, i fum, juntament amb cendres, com residus.
Per això, sempre s’ha valorat l’arbre, per les seves múltiples funcions: producció de fruits i fusta, ombra, contribució al cicle de l’aigua, fixació de contaminants, alberg d’organismes…, sent el màxim exponent arbori, el bosc.
La sublimació del bosc té, però, severes restriccions en l’ecosistema mediterrani, ja que aquestes masses arbrades no poden créixer amb règims pluviomètrics inferiors als 440 mm, en els quals creixen comunitats arbustives i herbàcies.
Tanmateix, les condicions de semiàrides fan que els cultius llenyosos tradicionals mediterranis, no només ocupin el lloc ecològic dels boscos, sinó, també, les seves funcions, entre les quals cal destacar la fixació de carboni en sòls i fusta.
La fixació de les estructures llenyoses de l’olivera pot equiparar-se a les quantitats emmagatzemades a les pinedes de pi blanc i pi blanc, amb una taxa d’acumulació, d’increment en la reserva anual, propera al 4%. D’igual manera, els sòls d’oliverar emmagatzemen entre un 50 i un 20% del carboni guardat en els sòls forestals.
Aquests resultats valoritzen, encara més, a l’olivera, que, a part de generar un aliment d’alt valor, manté uns nivells d’emmagatzematge de carboni similars a les pinedes mediterrànies, sense risc d’incendi i amb la màxima optimització del limitat recurs que és l’aigua.
