Les oliveres estan florint. Ha arribat un dels moments crítics per a la producció de l’oli. Si passegeu pel camp o visiteu algun jardí on hi hagi oliveres, veureu de lluny que han canviat. Es veuen les branques plenes de flors a punt d’obrir-se.
Finalitza així un llarg procés que va començar l’any anterior amb l’emissió dels nous brots. Després d’un any, els borrons situats a la base de cada fulla d’aquests brots s’han obert i, en molts casos, apareix una branqueta, anomenada inflorescència, plena de flors encara tancades, que es va allargant i les flors engreixant fins que ara comencen a obrir-se.
Aquest cicle bianual és característic de l’olivera i està relacionat amb canvis fisiològics importants que determinen si un borró evolucionarà a un brot o a una inflorescència. El clima modula aquest cicle, especialment pel que fa a les temperatures d’hivern i primavera.
La floració de l’olivera sol ser molt concentrada i dura poc temps, també en funció de les temperatures. Un cop la major part de flors estan obertes, aquesta etapa dura pocs dies. Tanmateix, en zones on es conreen diverses varietats el període de floració s’allarga més, donat que cada varietat obre les flors en moments lleugerament diferents, perquè la resposta a les temperatures presenta diferències varietals.
Quan s’obre la flor, el pol·len és arrossegat pel vent i dispersat per tot arreu. Això afavoreix la pol·linització entre arbres i dona lloc a la formació dels nous fruits. Per això, aquesta gran dispersió de pol·len per l’atmosfera origina episodis més o menys severs d’al·lèrgia a persones sensibles al pol·len d’olivera; els grans de pol·len de la majoria de plantes són rics en proteïnes, algunes de les quals són responsables d’aquestes al·lèrgies.
Quan s’obren les flors d’una varietat concreta podeu observar un fet curiós. Mentre que unes varietats tenen les anteres grogues i inflades de pol·len, altres varietats tenen els estams marronosos i sense pol·len. Es tracta de varietats que anomenem “androestèrils” i és una característica que presenten prop del 40% de varietats catalanes, tot i que la seva prevalença en altres zones sol ser de només l’1%. Aquesta característica és deguda a una mutació de l’ADN mitocondrial i, per tant, es transmet per via materna. El seu origen sembla ser l’ullastre silvestre, que estava estès per la Mediterrània abans que les varietats domesticades d’olivera es dispersessin d’est a oest. Podeu aprendre més coses d’aquest fenomen en aquest enllaç: les varietats catalanes d’olivera | Quaderns Agraris. Les varietats androestèrils són productives, ja que que tenen un ovari receptiu al pol·len d’altres varietats, però no contribueixen a la producció d’altres varietats.
Un altre aspecte interessant del sistema reproductiu de l’olivera és que la recerca duta a terme els darrers vint anys ha demostrat que totes les varietats d’olivera del món es poden agrupar en dos grups de reproducció o compatibilitat, anomenats G1 i G2. Les varietats dins d’un mateix grup no es poden reproduir entre elles. Perquè una varietat d’un grup produeixi olives, ha de rebre el pol·len produït per una varietat de l’altre grup; és a dir, si tenim una olivera del grup G1 necessita pol·len del grup G2 o viceversa. En tot cas sembla que l’emissió de pol·len mundial és tan gran i aquest és tan lleuger, que la pol·linització està garantida fins i tot a llargues distàncies, especialment dins la Mediterrània on la quantitat de varietats és tan gran i està garantit que tenim pol·len d’ambdós grups de compatibilitat. De totes maneres, en llocs on hi ha gaire tradició de cultiu cal associar varietats de tots dos grups.
Per tant, quan sortiu i veieu la nova floració de l’olivera d’aquest any, penseu que es tracta d’un fenomen tan bonic com complex.
