Tintín, forquilla en mà

El personatge d'Hergé té una relació constant amb el menjar, que ajuda a caracteritzar les trames, els llocs i els personatges de la sèrie

Tintín és un heroi, no pas un superheroi. Així que al llarg de les aventures que protagonitza no només resol problemes i misteris, sinó que també es cansa, dorm, té set i passa gana. En general, el reporter belga no té gaire tirada pels excessos i menja i beu amb moderació, començant per l’esmorzar. Tintín acostuma a prendre’s una tassa de te amb torrades que, almenys a ‘L’orella escapçada’ (pàgina 9), estan acompanyades per un pot de melmelada, potser de maduixa. Aquest tipus d’esmorzar continental es repeteix sovint en un personatge que, per raó de les aventures, passa molt de temps viatjant i hostatjant-se en hotels i pensions.

Tintín menjant amb bastonets l’arròs orientals que li ofereix Wang a ‘El lotus blau’ (p. 42)

Hergé va col·locar el seu periodista aventurer en tota mena de situacions i en alguna ocasió es veu obligat a cuinar en un foc de camp, com quan ell i Cocó, el seu guia africà a ‘Tintín al Congo’, mengen carn d’antílop (p. 18), producte de la caça -desmesurada- de Tintín. A ‘L’Illa Negra’ i ‘Tintín a Amèrica’ tant el reporter com Milú devoren el menjar que altres han perdut/abandonat en una fugida. També són freqüents els cistells o safates de fruita, col·locats des de palaus com el del Maharahà de Ravaputalà (‘Els cigars del Faraó’, p. 51) fins a la cel·la on Tintín i el capità Haddock esperen a ser executats a ‘El Temple del Sol’ (p. 54). És en aquestes aventures què Tintín es menja un plàtan i una fruita que per mida i color bé podria ser un préssec. El personatge s’adapta a les situacions, i tant menja pastes àrabs, convidat per l’emir Ben Kalish Ezab a ‘Stoc de coc’ (p. 30), com fa servir els bastonets orientals per menjar l’arròs que li ofereix el venerable Wang a ‘El lotus blau’ (p. 42).

El preu del
El preu del “salsassec amb bolets”, que menja Tintin a ‘El ceptre d’Ottokar’ (p. 6)

Però a les aventures de Tintín també hi apareixen receptes concretes. Algunes, purament derivades de la imaginació d’Hergé, com el “salsassec amb bolets”, el plat estrella de la cuina sildava, de la qual en sabem fins i tot el preu, per la nota del restaurant (‘El ceptre d’Ottokar’, p. 6). També coneixem, a ‘Tintín i els Pícaros’, el terrible “estrumpó”, una recepta picant com una mala cosa però que la tribu dels arumbaies, a la selva centreamericana, consideren deliciós (p. 33 i 34). Imaginació a banda, Hergé també incorpora un “xucrut amb guarnició” dins del menú de l’Aurora (p. 23 de ‘L’Estel misteriós’), on el capità troba a faltar les salsitxes que poc abans ha robat -i endrapat- el sempre golafre Milú.

Milú ple d’espaguetis (‘L’estel misteriós’, p. 32)

El més curiós és l’únic plat que es repeteix i que, paradoxalment, ningú no es menja. Es tracta dels espaguetis. Dues vinyetes molt separades en el temps semblen indicar la diversió que sentia Hergé en col·locar els llarguíssims fideus italians pel cap d’algú. Les víctimes són Milú (a ‘L’estel misteriós’, p. 32) i el carceller de Bianca Castafiore (‘Tintín i els Pícaros’, p. 61), que s’ha atrevit a servir-li la pasta a la diva milanesa fora del punt exacte de cocció.

El carceller de Bianca Castafiore amb els espaguetis per sobre (‘Tintín i els Pícaros’, p. 61)

Fins i tot una de les aventures de Tintín porta el nom d’unes llaunes de conserva. ‘El cranc de les pinces d’or’ gira a l’entorn d’unes caixes de cranc (“de primera qualitat”, li diu un botiguer a la pàgina 46) que també s’utilitzen per traficar amb opi. Això sí, a Tintín no semblen agradar-li cap de les dues coses.

Crancs a ‘El cranc de les pinces d’or’ (p. 46)

Nou comentari