Ramon Alcoberro, a la revista “El Temps”, publicava el mes de juny un article sobre la mitologia grega titulat “Zoòfils, incestuosos, pederastes i grecs”, on situava els fets dels antics déus grecs dins el sistema de correcció política i censura actuals. O encara més, hi afegiria jo: per a la majoria de boomers, generació Z, els noms dels déus clàssics, base de la cultura occidental, ja no els diuen res. Però, malauradament, em temo que axiò també ho podem aplicar al cristianisme -i no em refereixo a la religió, sinó a la cultura que se’n deriva-. Mal que pesi a alguns, el nostre heretatge cultural és judeo-cristià, i no pas islàmic. Les joves generacions, segurament, tenen un dèficit enormes de coneixents de “cultura” cristiana -que, torno a insistir, no s’ha de confondre amb la religió-.
Encara avui, moltes de les festes gastronòmiques del calendari tenen un origen religiós. Sant Joan, Nadal, les festes majors, el ram, la Quaresma…
Segurament a molta gent li sonarà a contes marcians això de la Quaresma, però durant uns dos mil anys els cristians, durant tot un mes, havien de fer uns severs dejunis i abstinències, entre elles les de menjar carn. D’aquests patiments seculars, com a mínim, ens n’ha quedat una gran herència, que és la cuina del bacallà. Un gènere força divertit de llibres de cuina són els destinats a la cuina “de vigília” o quaresmal. Tota una institució del Catolicisme, que li servia per fer diners (previ pagament de la Butlla) i que va tenir el seu punt àlgid durant el franquisme, el règim catòlic per excel·lència: encara avui, els senyors cardenals i senyors bisbes espanyols són uns devots del seu “Caudillo”, “por la gracia de Dios”.
Aquests llibres -alguns dels quals escrits per grans cuiners, com l’Ignasi Domènech- tenien la particularitat d’exhibir en un lloc ben visible -fins i tot a la portada- el censor eclesiàstic, ja que pel que sembla l’església els considerava matèria doctrinal.
Però la paranoia franquisto-catòlica -que té elements de contacte amb el fonamentalisme islamista actual- arribava a exigir una operació prèvia de censura en l’aparentment més innocent llibre de cuina. Es veu que les dues institucions bessones havien de tenir cura de la salut espiritual de les mestresses de casa, a les quals anaven adreçats aquests llibres.
Així, una Enciclopedia de cocina publicada a Barcelona per l’editorial Gassó hermanos l’any 1962 -i de la qual se’n continuaren fent edicions durant la dècada dels setanta-, signada per una tal Juana Oller “y un equipo de doce amas de casa” (senyores de bona família de les quals se’ns en dóna els il·lustres cognoms); projectada per Joaquín Sanz -professor de l’Escuela de Arte Culinario de Madrid i xef del Castellana Hilton-, redacció de Mª del Pilar Bueno; confecció i comprovació de les receptes d’Àngeles Nadal; i supervisió de textos i fórmules de Vicente Gardeñas, cap de cuina de l’Hotel Ritz de Barcelona, exhibeix també, en dos llocs molt visibles -un d’ells al lloc d’inici més important de l’obra, i després just al costat de l’autora- el concepte de “revisión religiosa por el Rdo. P. Ramón Castelltort Sch. P”.
Malgrat aquest equip tan nombrós com galdós, les receptes -especialment les de cuina catalana, valenciana o balear- són inefables, o inefablement espanyoles, valgui la redundància: “Ensalada al chato –sic– (“Regional tarraconense”, amb carxofes, per si no ho notàveu, és el “xató”), “Ensalada de tomate (Estilo catalán)”, “Amanida amb vinagre” (cosa que, justament, la cuina catalana prohibeix), un “Cocido catalán” amb tomàquet i la pilota fregida o una “Paella especial valenciana” amb bistecs de porc, salsitxes, cansalada, congre, pèsols.
Aquestes fantasies culinàries espanyoles quan parlen de la cuina catalana encara són el pa d’avui, començant pels noms. A Madrid s’entesten a escriure “pantumaca” o “calzotada” (sic), no fos cas que escriure-ho de forma correcta els produís un cobriment de cor.
Però, en canvi, sortosament, ara tot això és el passat: a Occident hem conquistat el dret democràtic a tenir una societat laica, separada de la religió… O no? Tornarem als terrors i controls de passat, amb l’ascens de l’islam i l’islamisme (que no són el mateix, però es toquen) amb la seva obsessió, el seu control religiós damunt de tota al societat -i que en la versió totalitària, a més, es vol imposar també als “gentils”, que soms nosaltres, els qui creiem que la religió està molt bé, però a casa de cadascú-.
Si voleu saber-ne més, llegiu el llibre d’en Matthew Tree, La vida després de Déu –magnífic i recomanable- o el d’Anne-Marie Delcamre, L’islam de les prohibicions, també un magnífic document, tot i que no s’hi parla del menjar, que és un dels capítols extrems d’algunes religions, sobretot de les “invasives”, com l’Islam (o com ho era el Cristianisme). Al meu blog Bona Vida hi tinc un article sobre les normes de Khomeini, el vi i la carn sodomitzada (sic), on dóna normes sobre les carns d’animals que han estat sodomitzats, i podeu trobar també aquestes reflexions a “Cuina i comensalitat, de lEdat Mitjana a Ferran Adrià” (Pagès Editors).
Aquí us deixo un llistat ínfim de plats, begudes o pastissos relacionats amb la religió, començant per les pastes i confitures que fan unes monges de Banyoles del Convent de la Divina Providània, les monges de Sevilla, Nàpols o Palma: Aigua del Carme.
- Almendrado del canónigo, Espanya,
- Ambrosia do céu, Portugal.
- Anguiles, pernils i peixos de Nadal, País Valencià.
- Aromes de Montserrat.
- Arròs de Corema, Mallorca.
- Arròs de bou de Corpus, País Valencià, Reus, Girona.
- Arròs de Pasco, Mallorca.
- Arròs de Sant Blai, Bocairent, País Valencià
- Arroz doce do convento, Portugal.
- Asperges Saint Cassien, França
- Bacalhau à Agostinho, Bacalhau à Sâo Joâo Evangelista, Portugal
- Bacallà a la monacal, Bénedictine.
- Biscoitos do Cardenal, Portugal.
- Bispos, Portugal.
- Pets de bisbe, Girona.çBlaiets, Mallorca
- Bolo das freiras, Portugal.
- Pilotes de frare, País Valencià.
- Bolo de mel de Santa Helena i altres convents, Portugal.
- Bolo de Natal, Portugal.
- Bolo de requeijâo do Convento da Concaiçâo, Portugal.
- Bolo podre Conventual, Portugal.
- Bollos carmelitanos de San José, Castella
- Botifarra d’ou de Carnaval.
- Bunyols de les Verges, Mallorca
- Bunyols de Sant Josep, País Valencià.
- Bunyols de Tots Sants, Menorca
- Brunyols de Quaresma, Girona.
- Carabassa Santa, Xàtiva, País Valencià.
- Casques de Nadal, País Valencià.
- Cassola de Carnaval. Cassola de Pasco, Mallorca.
- Caldera de Sant Honorat. Plat comunitari de Vinalesa, País Valencià.
- Canelons de Sant Esteve.
- I un llarguíssim etcètera.
2 
2 
