Pop sec i got de vi, l’aperitiu perfecte

És una llepolia ben nostra però coneguda a molts llocs de la Mediterrània

A vegades, passejant pels ports del País Valencià, es poden veure barques de pesca que porten algun pop penjant d’una corda que hi ha per al cas, corda que sol anar lligada per un extrem a la borda i per l’altre al pont o a qualsevol element que disposi d’alguna elevació. És el pop sec, una llepolia ben nostra però coneguda a molts llocs de la Mediterrània. En diuen així perquè, generalment, no és una saladura sinó que es tracta d’un producte que es deixa assecar simplement al sol. Convenientment preparat es conserva molt de temps i després cal menjar-se’l torrat, fet a llesques i amanit amb unes gotes d’oli.

 El gust per aquestes menges és propi de gent de mar, però a terra, sobretot a les viles costaneres, sol agradar molt i apareix a taula d’aperitiu, acompanyat d’un got de vi. Per a assecar-lo com cal haurà de ser un exemplar gruixut, d’un parell de quilos en amunt, perquè perd tota l’aigua en el procés i es queda molt eixarreït, i després cal apallissar-lo (modernament hi ha qui el deixa uns dies al congelador), treure-li el cap i separar-li les potes amb un parell de canyes perquè prengui l’aire per totes bandes. Ho podem fer així: farem una incisió en dues potes oposades (cap a mitja alçada de la pota) i enganxarem un tros de canya en les incisions, una en cada punta; en acabat farem el mateix amb una altra canya, de tal manera que entre les dues formen una creu, i finalment ho deixarem penjat al sol, cobert, si volem, amb alguna cosa que no deixi passar les mosques, un tros de tela o de malla fina de filferro. També hi ha qui en separa les potes amb un ganivet i les penja una per una; uns altres li trauen el cap, li fan un tall entre dues potes fins que en resten separades, l’estenen i el pengen. A la nit l’entrarem a casa, perquè no vol humitat. Al cap de tres o quatre dies ja s’ha fet bo, però el temps pot variar en funció de l’estació de l’any, la meteorologia o el gruix de l’animal. Hi ha qui, abans de penjar-lo, el sala una mica per fora, i d’altres el deixen una estona en salmorra (aigua i sal), però, generalment, es deixa assecar i prou. Si no ha plogut i tot ha anat com cal, només quedarà torrar-lo i gaudir d’un dels aperitius més antics d’aquesta mar nostra. Josep Vicent Miralles n’ha parlat en La cuina del Cabanyal:

“Ara, com si ofrenàreu als déus, cremeu-lo directament a la flama. Veureu que xiula i es comença a retòrcer com la cosa viva que és, s’unfla i es fa més curt, vol esclatar de mar! Quan estigui negre per fora, el traieu del foc i el rasqueu amb un ganivet. És important això? Si no voleu ser uns bruts, sí. En acabar feu-lo en tallades de mig centímetre i cobriu la seva carn amb un oli suau, humil, que assumeixi que no és ell el protagonista de l’àpat. Veieu les monedes del vell imperi en el vostre plat? Les nombroses hòsties de la religió dels vostres ancestres? Doncs combregueu, combregueu sense por, que davant d’un pop sec i ben torrat la pròpia eternitat s’ha de detenir a contemplar-vos”.

Potes de pop cuinades | Pixabay

 Haurem de dir que, generalment, es cou a foc de flama però sense recremar-lo massa. Cal menjar-se’l abans que es refredi. Hi ha així mateix qui el torra a les brases, o el rosteix a la paella, i als bars hi ha costum de fer-lo a la planxa; a taula el podem ruixar, si ens agrada, amb unes gotes de suc de llimona (a més d’oli, és clar). Al delta de l’Ebre hi ha qui l’amaneix amb una picada d’all, pebre roig i oli. Al Baix Maestrat hi ha costum, a vegades, d’amanir-lo amb allioli. Els mariners, d’altra banda, acostumen a tallar-ne un tros (en cru, sense torrar) i el van mastegant una estona, entre hores.

 El pop sec es pot trobar arreu del País Valencià i, com acabem de dir, també en fan al delta de l’Ebre.

—————

            Altres denominacions: polp torrat; pulpo seco (Baix Segura).

Nou comentari