“O lai lai, la masovera, la masovera.
O lai lai, la masovera se’n va al mercat:
El mercat és el dimecres,
el dimecres compra nespres”.
Ja fa molts anys que als nens els ensenyen a escola la cançó popular catalana a la qual pertany aquesta estrofa. Es fa difícil posar-hi una data, però a Memòries d’un Cabaler, publicat el 1936, Jaume Raventós -sí, dels Raventós del cava– ja en parla. I ho fa recordant la seva infància, o sigui que la cançó no té quatre dies. Ell va néixer el 1868 i, en aquella època, no es menjaven els nespres que tots coneixem avui en dia, aquella fruita de primavera, ataronjada i amb pinyol.
La cançó de la masovera, en realitat, fa referència a les nespres, no als nespres. Les nespres -també nyespres, nesples o nispros- van arribar a Europa a l’època dels romans. És a dir, molts segles abans que els nespres, que els europeus van portar des del Japó -tot i que són originaris de la Xina- al segle XVIII. I encara van passar un parell de segles fins que van començar a consumir-se de manera regular. L’etnobotànic Daniel Climent, que ja ens havia explicat coses sobre les cireretes de l’arboç, diu que a Europa, durant molt de temps, el nesprer japonès va ser un arbre ornamental i que el consum del fruit, que es feia malbé molt ràpid i era de mal transportar, no es va estendre fins als anys 60 del segle XX.
En tot cas, el nespre va segrestar-li el nom a una fruita antíquissima, amb la qual, més enllà de la forma, no té cap similitud. La nespra és una fruita d’hivern, de pell marró i amb una coroneta molt singular. Quan és verda és dura com una pedra -d’aquí ve l’expressió valenciana ‘pegar una nyespla’- i és molt aspre i enganxifosa, immenjable. Climent m’explica que aquesta aspror es deu als tanins, una substància que el fruit utilitza com a mecanisme de defensa per no ser menjat abans d’hora: “Quasi tots els fruits tenen tanins, el que passa és que les fruites que ara cultivem han estat molt seleccionades i s’han anat triant les mutacions o hibridacions que en tenen menys. Quan els fruits estan plens de tanins és quan encara no tenen la llavor totalment madurada. És un mecanisme de defensa, no volen que els animals se’ls mengen perquè la llavor no aniria avant. Quan ja està preparada, els fruits desactiven els tanins i la fruita es torna més dolça”.
En el cas de les nespres, com que és una fruita d’hivern, es cullen verdes de l’arbre perquè, com més t’esperis, més fred farà quan les cullis. Perquè es tornin dolces cal deixar-les madurar unes setmanes. Abans ho feien en cambres fosques i seques, sobre la palla. “Amb temps i palla maduren les nespres”, diu una dita que honora la virtut de la paciència. De fet, més que madurar, cal deixar-les sobremadurar, fins que siguin molt toves. La carn passa de ser blanquinosa a ser marronosa i ja no fa esmussar les dents d’aspror sinó que és dolça, “amb un punt avinat”, diu Climent, i una textura similar a la melmelada o a la compota.
Actualment encara hi ha pagesos que tenen un nesprer a prop del mas, però aquí ja no se’n cultiven. No és gens fàcil, doncs, poder-ne comprar, però amb una mica de sort es poden trobar a alguns mercats de Tarragona, de Mallorca i de la Noguera.
Climent, que és una mina d’històries, m’explica que les fruites antigues d’hivern que durant quasi dos mil·lennis havien proveït la gent, com ara les nespres, les serves, el codony i la magrana, van recular amb la popularització de les taronges i les mandarines. Les taronges, recull Climent al seu llibre Les Nostres Plantes, ja apareixen a la Crònica de Ramon Muntaner, on es relata que Jaume I va rebre els reis de Castella amb una festa on s’hi va celebrar una guerra de taronges. Com la tomatina, però amb taronges. “Llavors, els tarongers només servien per adornar perquè el fruit era amarg. Com a molt s’usava un xorret per a condimentar, com si fos un llimó. Per això hi havia suficients taronges perquè la gent se les tirara!”.
Al voltant del segle XVI, els portuguesos van portar taronges dolces de l’Extrem Orient, però el transport era tan precari i escàs que només podien menjar-ne els qui vivien a prop d’un cultiu. Per tant, els nesprers, molt més estesos pel territori, van anar aguantant. “La taronja, com a fruita d’èxit, comença en Carcaixent, aquí a propet de València, a les darreries del segle XIX“, diu Climent. A partir d’aquest punt, les nespres ja no poden competir amb les taronges i les mandarines, tan dolces i sucoses. Durant la primera meitat del segle XX, però, encara se’n podien trobar a tots els mercats. La gent en menjava i també les cuinava, fent-ne compotes o posant-ne als rostits, com si fossin prunes o panses.
Actualment, hi ha cultius de nesprers a Occitània i el fruit també és especialment conegut a Alemanya, on no només es menja sinó que s’utilitza per fer un licor. De fet, en un extens i magnífic article publicat fa uns anys per Climent a la revista Mètode, l’etnobotànic explica que en occità i en alemany la nespra també s’anomena ‘cul de mona’ i ‘anus de gos’, respectivament. En altres idiomes té noms escatològics similars i Shakespeare, a Romeu i Julieta, l’esmenta en boca de Mercutio per referir-se a les parts femenines:
“Ai, Romeu, tant de bo fos ella, tant de bo fos ella
una nespra oberta, i tu una pera poperin”.
