L’olla de carabassa és molt antiga i es prepara arreu de Catalunya i el País Valencià, però entre la població hi ha un sentiment no gaire soterrat en contra de les virtuts nutritives de la carabassa (sense cap fonament) que fa que hi hagi un cert rebuig popular i que no sigui una de les olles més apreciades. S’esmenta en la poesia ‘Lamentaciones’, publicada en el número del 18 d’abril de 1885 del setmanari valencià La Moma. En transcriurem una part:
Si el mal que mos asedia
Fray Visiente Ferrer no lo remedia,
pronto veréis comer en vuestra casa
—segons per lo que resa la gallòfa—
òlla de carabasa
y bolletes de harina de garròfa
mal cosidos, y así de cualquier modo,
con garrofines, por supuesto, y todo.
Y en lugar de manteca
se los podréis untar con hierba seca.
El primer document on l’he trobat és en el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim Melcior Miralles, on diu que el 30 de maig de 1477 li’n van servir per a sopar al racional de València Guillem de Saera: “E a les quatre hores aprés migjorn, estant assegut en lo llit ab una roba de domàs negre vestit, venc lo sopar, e portaren un plat ab lletugues, e pren un ull, e diu: ‘Donau-lo al petit’. E aprés portaren peus de cabrit e diu: ‘Dau-me a beure’. E aprés una escudella de carabasses e una bella pruna, e begué altra vegada”.
D’altra banda, la carabassa vol vi, segons la parèmia: “L’escudella de carbassa vol ser ofegada amb vi, aigua no massa”.
OLLA DE CARABASSA
Ingredients: 500 g de carabassa, 100 g de fesols, 400 g d’espatla de porc, 1 os de pernil, 1 ceba, 100 g d’arròs, llorer i sal.
Preparació: començarem per posar els fesols (prèviament remullats) en una olla i després hi afegirem la carn, l’os de pernil i una fulla de llorer. En acabant ho cobrirem amb aigua i ho deixarem al foc. En alçar el bull rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Mentrestant, pelarem la ceba i li farem dos talls en creu, i a continuació pelarem la carabassa i la farem a daus petits. Al cap d’uns tres quarts d’hora d’ebullició hi afegirem la ceba i la carabassa i ho salarem. En passar trenta o quaranta minuts, quan la carabassa s’haurà desfet o gairebé, hi posarem l’arròs i, quinze minuts més tard, ho traurem del foc i ho escudellarem.
Variants: hi podem afegir mitja gallina, un tros de pit de xai, un os de porc salat (prèviament dessalat), un tros de botifarra negra, una bola de sagí (que pot ser normal o ranci), un parell de patates trossejades, dues fulles de col, una pastanaga, una picada d’ametles, uns brins de farigola o un pessic de sucre. També es pot fer sense carn. En comptes d’aigua podem fer servir brou de carn o de verdures. Hi ha qui, en traure-ho del foc, ho passa tot pel passapuré; uns altres, el que fan és aixafar fesols i carabassa amb la forquilla. Hi ha qui hi posa un grapat de fideus, barrejats amb l’arròs. A Andorra hi afegeixen un tros de bringuera. A l’Osona hi afegeixen un grapat de castanyes torrades i un sofregit de ceba. Al País Valencià la fem, generalment, vegetariana, i és costum de posar-hi un parell de naps i unes patates trossejades i estalviar-se’n els fesols; també hi ha qui hi afegeix un branquilló d’herba sana, uns brins de safrà o un raig d’oli. A la Plana Baixa hi ha qui hi afegeix un corbet, un os de pernil, uns trossos de pollastre o unes botifarres de ceba. Al Camp de Túria hi ha qui s’estalvia l’arròs.
Altres denominacions: escudella de carbassa (Catalunya oriental, Ribagorça, Pallars, Noguera, Solsonès, Segarra, Pla d’Urgell, Garrigues, Priorat), escudella de carabassa (Pallars Sobirà, Andorra, Alt Urgell, Noguera, Segarra, Urgell, Segarra, Garrigues, Conca de Barberà, Alt Camp, Baix Camp, Tarragonès), vianda de carbassa, vianda de carabassa (Alt Urgell), olla de carbassa (Llitera, Segrià, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià, Ports, Maestrat, Safor, Vall d’Albaida), sopa de carbassa (Catalunya oriental). ‘Olla de carabassa’ és una denominació que es fa servir al Baix Cinca, el Segrià, el Matarranya, el Baix Ebre, el Montsià i País Valencià (tret dels Ports i l’Alt Maestrat).
