“Diuen que el Papa Luna, que vivia al castell de Peñíscola (també anomenat castell del Papa Luna), va tenir molts problemes digestius i va estar malalt de l’estómac fins que un pastisser tortosí va crear la Garrofeta del Papa”, explica a Vadegust Maria Pilar Clapera, una de les mestresses de la Pastisseria Alqueza de Tortosa. En aquest local fa vint-i-cinc anys que es fa la Garrofeta del Papa Luna.
A Clapera li sorprèn que un dolç que s’enviava a Peñíscola actualment només es conegui a Tortosa. “La Garrofeta és un producte nostre i totalment autòcton. Fora d’aquí poca gent sap què és”, diu la mestressa. En aquesta línia, des de l’Oficina de Turisme de Tortosa comenten a aqust diari que la majoria de les pastisseries de la localitat tenen sempre a l’aparador aquest dolç. “Les garrofetes són unes postres que trobes a la majoria dels restaurants tortosins”, afirma Vicent Ruiz, director de l’Oficina de Turisme del municipi. Paral·lelament, Clapera recorda que la confiteria tortosina més famosa per la seva producció de garrofetes era La Inglesa, però que aquesta va tancar fa anys “quan els fills no van voler continuar amb el negoci”.
“Es tracta d’un dolç que, segons explica la tradició, va servir per alleugerir i curar els dolors que patia el Papa Luna al segle XV. És per això que, ara, els tortosins en portem als nostres malalts”, comenta Ruiz, deixant clar que hi ha el costum d’obsequiar amb garrofetes a les persones que estan ingressades o a la gent gran. Ruiz també assenyala que les garrofetes són les postres d’arrel cristiana que ha heretat la població. “Els pastissets de cabell d’àngel són d’origen àrab i les coquetes de Maria d’origen jueu”, afegeix el director.
Jordi Panisello, que ha estat l’últim de la seva família a dirigir la pastisseria tortosina Panisello (que va tancar l’any passat després de més de cinquanta anys d’història), descobreix, a aquest diari, la recepta de les garrofetes del Papa. “Es tracta d’una recepta molt senzilla. Les garrofetes es fan amb rovells d’ou, sucre i farina, i a vegades hi ha qui hi afegeix sagí, llimona o vainilla. El secret és batre molt els ingredients i coure el dolç a baixa temperatura al forn“, revela Panisello.
Segons el pastisser, la Garrofeta s’assembla a la merenga perquè també es tracta d’unes postres seques, molt lleugeres i que “es desfan a la boca”. Actualment, Panisello segueix fent garrofetes per encàrrec al seu obrador per alguns hotels i restaurants de la zona, i també per a clients habituals de la pastisseria.
Les garrofetes tenen una mida similar als pets de monja, són de color groc i la seva forma fa honor al nom, ja que són com unes petites garrofes. Per als tortosins es tracta d’un dolç addictiu perquè com que són buides per dins sempre “entren bé”. “Sobretot els més menuts adoren les garrofetes perquè són molt fàcils de menjar i mastegar”, diu Clapera.
No hi ha una temporada en que la demanda de garrofetes disminueixi, ja que aquestes postres sempre tenen sortida entre els tortosins. “Quan la gent ve de visita a casa nostra sempre s’emporta una bosseta d’aquest dolç i també és molt típic portar garrofetes quan et conviden a una casa de fora”, conclou Clapera.
Les garrofetes són uns dolços que van néixer com un remei i que, ara, s’han convertit en un producte identitari de la rebosteria tortosina.
