El tema del canibalisme o el consum de carn humana, malgrat els tabús que comporta, sempre ha fascinat. Un digital barceloní gastronòmic s’anomena “7 Caníbales”, i diversos antropòlegs s’han interessat pel tema. El gran Roland Topor (1938-1977) va escriure el llibre “La cuisine cannibale” (1970), amb receptes plenes d’humor, com la “Tête de patron dans la purée” (Cap de l’amo dins de puré), la “Maman aux roses blanches” (Mama a les roses blanques) tot passant par le “Pâté de campagnard” (paté de company) fins a la “Soupe aux fous”, o sopa dels bojos.
Existeixen escasses proves directes de canibalisme en els humans, tot i que hi ha una gran quantitat de relats sobre això. Exceptuant casos d’individus o petits grups en relació al canibalisme social, el practicat per grans grups de població d’una manera generalitzada no sembla provat. Sembla demostrada, no obstant, l’existència del canibalisme religiós o ritual com a ofrena als déus o com a manera d’obtenir la força i el valor del guerrer enemic. En aquest cas, l’element més preuat sol ser el cor. A vegades també el cervell i els testicles. Els antics mexiques, en canvi, tenien com a especialitat gastronòmica, segons algun cronista d’índies, la cama d’espanyol amb samfaina (amb tomàquets i xilis).
En situacions de fam extrema està provat el recurs del canibalisme. Tanmateix, aquesta última pràctica és difícil considerar-la com a canibalisme social, ja que, en la majoria dels casos, no compta amb l’acceptació de la societat en la qual es realitza, sinó que és fruit de la desesperació i la necessitat. En aquests casos solen ingerir-se els cossos dels morts per altres causes i és poc freqüent l’homicidi amb finalitats caníbals.
Així, doncs, com hem dit, el canibalisme com a forma habitual de pràctica no ha estat provat i els casos de què se sol parlar es basen en fonts parcials com, per exemple, conquistadors, enemics o exploradors, amb tot el conjunt de prejudicis eurocèntrics. S’han atribuït aquestes pràctiques a moltes tribus i ètnies: celtes, indis amazònics, asteques, pigmeus i altres nadius de la conca del riu Congo, o les tribus Korowai i Fore de Nova Guinea. En alguns programes sensacionalistes de TV, a vegades s’ementa el cas de Nova Guinea i el seu entorn. Actualment, no obstant, ha disminuït la seva pràctica i en les civilitzacions actuals es rebutja socialment i se sanciona legalment; l’extensió i acceptació social en el passat és un tema debatut pels antropòlegs… Els casos particulars en les nostres societats, actualment es relacionen amb situacions extremes de gana, criminals o persones amb problemes mentals greus, i n’hem vist alguns casos a Alemanya o als Estats Units. També arran de catàstrofes es reporta el canibalisme, com el cas de l’avió de Xile.
Pràctica habitual en algunes tribus urbanes
No obstant, s’ha comentat molt poc que el canibalisme és una práctica habitual en tribus urbanes com les “gangas”, “pandillas” o “maras” llatinoamericanes, incloent les que operen als Estats Units. En un programa de televisió de Telemundo Internacional -emissora en espanyol de Miami-, al truculent però sociològicament molt vàlid programa de la Dra. Polo -que és el més vist en espanyol a tot el món- a vegades hi apareixen testimonis escruixidors d’aquest caníbals -penedits o no-. Expliquen que es van veure obligats a menjar carn humana com a ritu d’iniciació a les bandes, i per evitar que matessin parents seus. En tots els casos diuen que la carn humana té un gust similar a la de porc, i que la part més exquisida és la zona dels glutis.
