La cirera d’en Roca, nascuda de l’esperit aventurer

És una cirera de dimensions considerablement grans i de les varietats més tardanes que hi ha el mercat, es pot consumir des de finals de juny fins a finals de juliol

La cirera d’en Roca va arribar a Arenys de Munt gràcies a l’esperit aventurer de dos germans que van anar a treballar a la Catalunya Nord al segle XIX, i van descobrir aquesta varietat de cirera. “Van creure que per característiques encaixaria al nostre territori i, per això, se’n van emportar uns quants empelts”, diu Joan Freixas, un petit productor de cireres d’en Roca d’Arenys de Munt. 

Freixas explica a Vadegust que a la població del Maresme abans que arribessin les cireres del sud de França tenien un problema amb la seva varietat autòctona. “Ara, no hauríem necessitat les cireres d’en Roca, gràcies als avenços en conservació de producte que s’han fet. Però, abans, les nostres cireres, que eren de mena més toves, no arribaven en bon estat a les botigues de Barcelona, perquè al mercat de la subhasta ja estaven mig desfetes per culpa d’haver passat massa calor durant el transport”. 

Es veu que amb la varietat d’en Roca van poder resoldre el problema de conservació i les cireres d’Arenys de Munt es van convertir famoses arreu. “Hi havia més de 200 hectàrees dedicades al conreu d’aquestes cireres i durant un mes i mig (el període de consum) sortien camions carregats de producció”, recorda Freixas. 

Per desgràcia, el temps d’esplendor de les cireres d’en Roca ja s’ha acabat. Abans, a Arenys de Munt hi havia més de 20 productors dedicats al cultiu d’aquesta varietat i, avui dia, en queden mitja dotzena que s’hi dedica de manera quasi altruista, i per la passió cap al producte. “És una pena veure que al Mercat de la Cirera (que se celebra durant la diada de Sant Joan) cada cop som menys els que ens trobem amb les nostres caixes”, comenta Freixas. 

Un cirerer | Joan Freixas

Segons el pagès arenyenc Lluís Fidel, un dels principals entrebancs amb que s’ha trobat la cirera és el relleu generacional. “La majoria dels camps els mantenim els mateixos d’abans, perquè els fills han volgut estudiar altres oficis”, apunta Fidel. També explica que el canvi climàtic ha perjudicat la producció: es tracta d’un conreu de secà que necessita unes certes temperatures fredes i que, per contra, el clima de la zona cada cop és més elevat. De fet, les cireres d’en Roca només han aconseguit adaptar-se a les terres d’aquest poble del Maresme, ja que van intentar introduir-les al Vallès Oriental i no s’hi van arrelar. 

D’altra banda, Freixas assegura que un dels altres inconvenients que no afavoreix la continuïtat de les cireres és la seva productivitat. “No són uns arbres que produeixin com altres fruiters. Un cop empeltes un cirerer bord amb la cirera d’en Roca, necessites aproximadament uns quatre anys per començar a rebre fruits”, detalla. És per això que molts pagesos no s’han bolcat a fer aquesta varietat de cireres, i també és un dels motius pels quals cada any hi ha menys producció, “ningú ha renovat els seus conreus i els arbres vells donen menys fruits”. 

La cirera d’en Roca és considerada una cirera de grans dimensions i de més bon gust que moltes altres varietats. Es caracteritza per tenir un toc d’acidesa que trenca agradablement amb la dolçor predominant. Té forma de cor arrodonit i és d’un color vermell que recorda a les cireretes dels pastissos. Alhora, una de les seves principals qualitats és la duresa de la seva carn, que es pot apreciar a cada mossegada. 

Gràcies a la seva forma arrodonida ha estat una cirera molt apreciada pel món pastisser i el seu sabor l’ha fet memorable entre tots els paladars que l’han tastat. 

Nou comentari