L’any 1870 els creadors de les màquines de cosir alemanyes Wertheim van crear una filial a l’estat espanyol que van ubicar a Barcelona. Uns anys després, al 1892, van obrir una botiga al número 18 bis del carrer Avinyó, al barri gòtic de Barcelona, amb el nom de “Grandes almacenes de máquinas para coser perfeccionadas Wertheim”. L’any 1897 traslladen la botiga uns metres més enllà, concretament al número 9 del carrer Avinyó, en un local que fa cantonada amb la Baixada de Sant Miquel, on a més de venda també ofereixen serveis de reparació de màquines de cosir. Aquest establiment va romandre en aquest indret fins l’any 1970, any en que en aquest local s’hi va obrir el Gran Cafè, un restaurant que va mantenir els terres i part del mobiliari d’estil modernista de la botiga i que cridava l’atenció de tothom que hi passava pel davant pel seu aspecte exterior, caracteritzat per tenir les façanes folrades amb una estructura de fusta de color marró fosc. A la cantonada, sobresortint de la façana, com si fos una banderola, encara hi ha un medalló oval amb una reproducció del tirador de cervesa que hi havia dins de l’establiment. El restaurant sempre va mantenir, tant en el cartell que tenia penjat a l’entrada com en la seva comunicació, que havia estat inaugurat l’any 1920.
Els primers anys d’activitat del Gran Cafè van ser força irregulars, el que va motivar que l’any 1982 canviés de propietaris, adquirint-lo el Sr. Ramon Folguera, qui tampoc va fer fortuna al capdavant del restaurant, i el va acabar traspassant l’any 1988, recuperant-ne de bell nou la propietat l’any 1994, després que el restaurant romangués tancat un any. Al 1994, el menú costava 1.200 pessetes (7,20 euros) sense vins i fer-hi un àpat a la carta, un entrant, un principal i unes postres, també sense vins, sortia per unes 3.000 pessetes (18 euros).
El Gran Cafè no va ser mai un restaurant que destaqués per la seva oferta gastronòmica, motiu pel qual va ser poc considerat tant per la crítica com pels amants de la bona taula. La seva ubicació el va portar a ser sobretot un restaurant freqüentat pel turisme, i també era punt de reunió habitual dels polítics catalans, donada la seva proximitat a la Plaça Sant Jaume. L’any 1999 el restaurant va ser adquirit pel grup Cacheiro, qui el va gestionar amb una oferta que pretenia combinar la cuina catalana tradicional amb plats de cuina de mercat de caire modern.
L’escriptor Carlos Ruiz Safón el va utilitzar com un dels escenaris on la protagonista de la seva novel·la “El laberint dels esperits”, l’Alícia Gris, hi anava a esmorzar i llegir el diari, un cop s’instal·la al número 12 del carrer Avinyó, just davant del restaurant.
La pràctica desaparició del turisme i les restriccions que es van imposar a l’hostaleria com a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19 van provocar que el Gran Cafè es quedés sense clientela i accentués encara més la crisi econòmica que ja patia, i que el va portar a que el grup propietari sol·licités la suspensió de pagaments al gener del 2020, i finalment tanqués el restaurant a l’agost del mateix any, gairebé cinquanta anys després de la seva primera inauguració.
Així finalitzava la història del Gran Cafè, un establiment que va ser inclòs a la Ruta dels Emblemàtics, un portal on es recullen tots els establiments que han esdevingut icones comercials i turístiques, i que l’Ajuntament de Barcelona va protegir declarant-lo “Establiment d’Interès” en la categoria E2. Això garanteix que, hi posin el negoci que hi posin en el futur, l’establiment no perdrà la seva singular fisonomia.
